Tradicionalment hi ha hagut dues versions de la Guerra Civil: la dels vencedors i la dels que patiren les represàlies. Durant anys, els feixistes es van dedicar a dir que els republicans eren un bàrbars assassins sense moral ni ideals, uns facinerosos assedegats de sang cristiana i poder. La fi de la dictadura va fer bellugar el pèndol i es va passar a acusar de feixista i conspirador tothom que no hagués lluitat per la República o hagués patit presó o exili durant el franquisme. Així doncs, la dicotomia que malauradament s’establí amb el cop militar ha perdurat fins a nosaltres. Tanmateix, estem segurs que tot fou tant senzill com uns i altres ens han volgut fer creure?

Abans de morir, en Josep Benet ens llegà el primer volum de les seves memòries: Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939). Dissortadament, la mort se l’endugué poques setmanes després d’acabar-ne l’edició; així que, llevat de fragments esparsos, serà difícil que puguem llegir-ne la continuació. Nogensmenys, no cal posar-nos trists per allò que no haurem, sinó gaudir d’aquests magnífics records.

Les Memòries es divideixen en dues parts diferenciades. La primera agafa els primers anys de la vida de l’autor, els de l’esperança i l’aprenentatge, des del naixement fins a l’esclat de la Guerra Civil, mentre el segon bloc correspon als anys de la guerra, la desfeta de què parla el títol.

En Benet nasqué a Cervera, descendent de famílies de l’Urgell i la Segarra, però de ben petit es trobà a Barcelona. Després entrà a l’Escolania Montserrat on creixé en un ambient marcadament catalanista i moderadament obert pel que fa a les qüestions socials. De retorn a Barcelona, continua la seva formació fent de criat i estudiant alhora, ingressant a la Federació de Joves Cristians i interessant-se cada cop més per la política, sobretot en la Unió Democràtica d’en Carrasco i Formiguera. Ell, que no havia assistit a la caiguda de la monarquia, es troba amb els Fets d’Octubre tant bon punt surt del monestir i queda admirat i commogut per la mort d’en Compte i en González Alba defensant la seu del CADCI. Després, la mort del germà i el pare el duen fins a l’estiu del trenta-sis, allà on tota una generació enterrà els seus somnis.

La segona part de les Memòries és la més intensa. En Benet ens explica com van anar morint o sent empresonades moltes de les persones que coneixia, només pel fet de ser catòliques. Catalanistes i republicans de pedra picada a qui s’endugué per endavant la barbàrie dels primers mesos de la guerra. I, passats els primers temps, l’Església clandestina, els bombardeigs sobre la població civil i, finalment, la crida a les armes. Ell fou un “biberó”. Estigué al cap de pont de Balaguer i el Merengue i se salvà d’una mort anunciada perquè el feriren en unes pràctiques. Així, doncs, hospital, convalescència i la visió de la derrota republicana clouen les pàgines d’aquest llibre, junt amb el jurament de resistir i contribuir al redreçament nacional.

Tot i que les Memòries tant sols arriben fins a l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona, en Benet no s’absté d’avançar fets i pensaments posteriors. Així, les crítiques als anarquistes de la FAI i en Tarradellas –de la seva actuació a la guerra i a l’exili- es complementen amb les que fa a en Saura i el seu Memorial Democràtic. En Josep Benet fou un dels intel·lectuals antifranquistes més actius i importants –en Pujol el considera un dels seus mestres- i pel llibre apareixen abocades bona part de les fílies i fòbies acumulades en aquells anys. És aquest un llibre sobre uns anys que encara influeixen en el nostre present. L’abisme que s’obrí al país no s’ha tancat completament i, com en Benet reclama, potser ja seria hora d’estudiar que ocorregué realment.

I, certament, durant la meva ja llarga vida, he estat sempre republicà –de la República Catalana!- i montserratí.

Tenir formatge, iogurt, ous i sucre no és garantia de saber fer un bon pastís. Tenir una bona història tampoc ens garanteix un bon llibre. Viure damunt d’un restaurant no ens fa un expert gastrònom i viure o patir les conseqüències d’un fet tampoc ens permetrà escriure una gran novel·la.

Al senyor Claret li passa quelcom semblant; té bons ingredients, construeix uns personatges consistents i força creïbles, ha patit en la seva pell les conseqüències de la insurrecció feixista i la dictadura franquista i no cal dir que com a bon periodista s’ha documentat força bé, però… la historia no acaba d’enganxar. Llàstima, ens fa falta una gran novel·la ambientada en una de les grans batalles europees, la Batalla de l’Ebre.

La novel·la que ens porta un capítol a l’any 2008 i l’altre al 1938, tracta d’una estudiant nordamericana que viatja a La Fatarella, a l’Alt Camp, darrera del rastre del seu avi, un dels milers de brigadistes que van venir a ajudar-nos a lluitar per la República i contra el feixisme. L’estructura tampoc és massa agosarada, capítol endavant, capítol enrere, ara hi som a l’any 38, adés el 2008. La noia, Bàrbara Stein, comptarà amb l’ajut desinteressat del Ramon i la Mercè. Ell sembla ésser l’alter-ego de l’autor, un pixapins il·lustrat que l’acompanya des de Barcelona només amb intencions culturals (quin tipus d’home és aquest!) i ella és una Fatarellenca que treballa a l’Institut d’Estudis Terraltencs també molt lligada aquells temps de somnis de llibertat i lluita. Només arribar al poble comença la intriga, una antiga música, el robatori de llibret de notes de la Bàrbara, la mort d’un vell que va patir la guerra i que resulta ser el noi que va ajudar al Martin Stein, l’avi, a aguantar mal ferit vivint quatre anys més amagat a una casa templària del poble.

Ací l’autor ens complica la bonica historia de l’amistat entre un noi de poble i un brigadista nordamericà i de les sensacions de la néta llegint el diari de l’avi vuitanta anys després. Sembla com si el senyor Claret estigues entusiasmat amb la vida dels cavallers templers i de les restes que van deixar a la vora de l’Ebre, la Marca Hispànica i vulgui encabir a aquests nobles cavallers en la novel·la fos com fos. No seria millor fer dues novel·les una sobre la batalla de l’Ebre i l’altre sobre la relació entre els Templers i les terres de l’Ebre?

Ah, i per últim l’autor també ens mostra la seva obsessió per les Moleskines. Perquè després algú ens digui que llegir no serveix de res, llegir sigui el que sigui sempre ens aporta coneixement, almenys de saber que carai és l’estri que té un nom tan curiós.

____________
Fotografia que il·lustra l’article de Veroandisra.

La labor de l’escriptor Josep Maria Espinàs s’ha destacat en els últims anys per l’extensió de la seva obra. I és que Espinàs és, sens dubte, un escriptor prolífic: la publicació per Sant Jordi de l’any passat de Relacions Particulars suposava l’arribada a una equidistància màgica: 80 llibres publicats en 80 anys. Un any després, sumada l’obligada entrega de la seva sèrie de cròniques A peu (A peu per l’Alt Camp, edicions La Campana, 2007), Espinàs suma la gens menyspreable suma de 82 llibres en 81 anys.

La seva incansable activitat, juntament amb una posició acomodada dins el món de la literatura -té la seva pròpia editorial, La Campana, a sumar a un article diari a El Periódico-, permet a Espinàs fer llibres com El meu ofici. Obres acomodades, sense pressió literària, de reflexió. L’últim volum d’Espinàs no és més que la reflexió de l’autor sobre el fet de ser escriptor, una sèrie de divagacions aparentment estúpides sobre unes bases repetides: definicions del diccionari, batalletes d’octogenari entranyable i cites erudites. Aparentment, res diferent del que es pot trobar en molts blocs dedicats a l’ego dels qui l’escriuen.

Però Espinàs sap escriure. Si es permet la frivolitat d’escriure El meu ofici és, precisament, perquè gaudeix tant amb la seva feina que vol transmetre el seu secret a les generacions precedents. Com el cuiner que plasma les seves receptes impossibles perquè milers de fogonaires intentin imitar-lo, Espinàs aconsella als que vulguin escriure, regala al lector la seva fórmula magistral. El més important, com passa sovint, no és què fa. Sinó com ho fa. La senzillesa de la prosa d’Espinàs, sense barroquismes, s’acompanya d’un català exquisit, curós i exacte. Dividit en capítols molt breus, el fil narratiu flueix amb rapidesa, trufat d’adjectius per tot i una mordaç ironia.

L’aparent banalitat es converteix en brillantor tocada per la vareta màgica d’Espinàs. Un tracte exquisit a l’ofici d’escriure, mirat des de tots els vessants possibles. Des de la veneració a la seva vella Olivetti, fins a reflexions serioses sobre l’ofici, i sobretot, paraules, moltes paraules: voltejades, tocades, macerades, analitzades fins a la sacietat per un Espinàs obsessionat en redefinir-se. Tot aquest exercici deixa també lloc a la hilaritat: la ironia de Literatura administrativa o el surrealisme d’escriure’s la seva pròpia necrològica són impagables.

Qui llegeixi El meu ofici veurà que les recomanacions d’Espinàs no són fruit de vacil·lacions teòriques o postulacions de púlpit; el lector comprovarà que tot el que diu Espinàs ho posa en pràctica en la seva escriptura, el teló de fons de l’obra. Un llibre amé, senzill, irònic, precís, curós i per sobre de tot, coherent.

“Realment, he escrit molt. Ara sé que escriure ha estat el meu ofici. Un ofici no reglamentat. A la llista de professions de l’INEM -on figuren centenars d’especialistes-, la d’escriptor no existeix. Fa anys, després de remenar papers una bona estona, una amable funcionària, desolada, em va dir que no constava <<escriptor>> com a activitat laboral, però que si jo no hi tenia cap inconvenient, em podria classificar com a <<tècnic de primera classe>>. Ni parents, mi amics, ni crítics m’han fet mai un elogi com aquest.
Seria molt pretensiós que el títol d’aquest llibre fos “reflexions d’un Tècnic de Primera Classe”. El meu ofici vol dir que va arribar un dia que sí que vaig comprendre que jo era escriptor.”

Ja fa un temps que no es parla de la memòria històrica com fa un any, i la mediaticitat de la disputa entre partidaris de diverses solucions a fer memòria ha deixat d’acompanyar les notícies sobre la Guerra Civil, la Postguerra i la Dictadura de Franco. Per a qui segueixi interessat en el tema, fora de partidismes i en una vessant més històrica que política, li recomanaria llegir assajos com el que recentment ha sortit publicat per l’editorial l’Esfera dels llibres, escrit per en Joan Maria Thomàs, un autèntic especialista en la història de Falange Española y de las JONS.

Professor associat a la Universitat de Wisconsin (EUA), Thomàs es proposa en aquest llibre aprofundir (a més de descobrir per al lector no iniciat) en el perquè gent que no tenia una militància concreta, fins i tot alguns que venien del catalanisme, va acabar a Falange i fins i tot, exercint càrrecs importants durant el franquisme.

“El Partido no existe. Lo afirmo porque creo que el Partido, La Falange, debe ser un término unívoco, o sea, que responda un órgano dotado de un pensamiento y sentimiento fundamentales y únicos, con toda la gama de matices se quiera, pero que sus componentes todos posean una misma concepción del hombre, de la Patria, de la vida y de la Historia”.
Carlos Trías Bertrán. Falangista. Octubre de 1941

Pel llibre hi desfilen una quantitat gens menyspreable de personatges com Antonio Correa Véglison, José Rivas Seva, José María Fontana, Mariano Calviño o José María Poblador, tots ells homes més o menys importants a l’època i que tenien en comú el Partit Únic, però poca cosa més. Hi havia purs buròcrates, arribistes, teòrics convençuts que menyspreaven el règim per haver deixat de banda certs principis irrenunciables… fins i tot escriptors amb cert talent com Luys Santa Marina, que mitjançant la seva ploma teoritzava sobre el correcte camí a seguir mitjançant els valors joseantonianos.

En definitiva, un batibull de persones, idees i circumstàncies convenientment desgranat per Thomàs i que és, amb tot i la complexitat de noms, dates i relacions, un excel·lent i exhaustiu estudi sobre l’època més trista viscuda a Catalunya durant el segle XX.

Fa cosa d’un parell d’anys, o tres, un programa que emetia la crosta nacionalista de TV3 va organitzar un concurs per saber quin era el personatge històric català per als catalans. El resultat, tal com es preveia, va ser el rei Jaume I. Doncs bé, si tota la gent que el va votar fessin un cop d’ull (ja no dic llegir-lo) al llibre que comentem, potser no ens queixaríem tant i sabríem més bé d’on venim i el perquè som com es veu que som.

El llibre dels fets, la crònica del regnat de Jaume I i que difereix d’altres textos perquè precisament està dictada per la pròpia veu del rei, un dels grans textos de la literatura catalana medieval, ha tornat a aparèixer en escena gràcies a l’edició que n’ha fet Edicions Proa, amb motiu del vuitè centenari del naixement del rei català i que presenta un text que és a cura del prestigiós professor Jordi Bruguera, el qual, amb un estudi introductori de gran valor filològic i històric, fa un treball rigorós, meticulós i digne d’orfebreria que s’estén al llarg del llibre. La crònica del Conqueridor enceta el que s’ha conegut com les Quatre Grans Cròniques, que completen la de Muntaner, Desclot i Pere el Cerimoniós.

La crònica del rei Jaume I és un bon botó de mostra d’un text eminentment oral i que va ser transcrit per tal de deixar constància dels successos i la vida d’un rei que, malgrat els molts malgrats que a priori se li poden retreure (injustament, ja que seria un error fer un judici de valor amb una moral del segle XXI) una vegada coneguts alguns dels seus fets i reaccions, va regnar durant 60 anys, amb alts i baixos en la seva política expansionista, però que també sap trobar moments d’esbarjo per narrar peripècies de la seva vida més personal o explicar el making off de la política que duia a terme.

És una edició que es presta a ser llegida per un ampli públic interessat en la història i en el dia a dia del monarca català i que no cal que hagin trepitjat una facultat de filologia, ja que el treball que n’ha fet el professor Bruguera és fet amb la intencionalitat, entre d’altres, d’acostar al lector estàndard la vida i miracles del rei En Jacme, tan sovint només conegut per la cançó prosa que en va fer La Trinca i que no deixa de ser una visió esbiaixada, quan no fragmentària i local, de la vida d’un dels grans reis de la història del nostre país.

L’escriptor asiàtic de moda a Occident, Haruki Murkami, envaeix de nou les llibreries amb el primer recull de relats que ens arriba en català. Després de l’èxit amb novel·les com Tòquio Blues, Kafka a la platja, El meu amor Sputnik o L’amant perillosa, Murakami considera que “escriure novel·les és un repte i que escriure relats és un plaer”.

Entre els relats que conformen El salze cec i la dona adormida hi trobem alguns embrions que l’autor desenvolupa a les seves novel·les ja que, com explica, els relats li serveixen com a camp on experimentar. Les diverses històries que recull el llibre són plenes de l’univers simbòlic de Murakami amb paral·lelismes inquietants com les mosques que entren a les orelles per fer-nos adormir i punyents com les tietes pobres, una metàfora de la creació literària, que l’autor es carrega a l’esquena i el seu entorn interpreta de maneres diferents. El mínim comú múltiple als contes de Murakami és la barreja constant d’irrealitat i realitat en què la quotidianitat es barreja amb petits esclats sorprenents que són el nucli de les històries. Ens presenta amb aires de naturalitat allò excepcional, al més pur estil kafkià d’aquell qui accepta l’anormalitat. L’autor, però, no es limita únicament a explicar aquests fets excèntrics sinó que ens mostra sobretot com els personatges els viuen i els sobreviuen.

“-El que vull dir…- va prosseguir ella, més serena i gratant-se el lòbul de l’orella, molt ben format- … el que vull dir és que, per moltes coses que desitgis, per molt lluny que vagis mai no deixes de ser tu mateix. Només això.”

Cada relat és una petita obra d’art cuidada al detall. Del llibre en destaca la introducció, les primeres pàgines on l’autor fa tota una declaració de principis sobre l’escriptura de novel·les i l’escriptura de relats.

“Una altra cosa agradable dels relats és que pots crear-ne un a partir dels detalls més petits: una idea que se t’acut, una paraula, una imatge, qualsevol cosa. En la majoria dels casos és com una improvisació jazzística, amb la història que em porta cap a on vol.”

La faceta de relataire de l’autor no deixa de sorprendre però vint-i-quatre contes són molts contes quan ja es coneix l’obra de Murakami: els personatges masculins que protagonitzen tan les seves novel·les com els relats són sempre molt semblants els uns als altres i moltes de les històries sonen a dejà vu.

_________
Imatge que il·lustra l’article de Conn O’Brien.

El misteri de l’amor és l’última etapa -fins ara- del pla per conquerir el món de Joan Miquel Oliver. Després d’inventar-se els Antònia Font, una excusa com una altra per comprovar si les seves cançons eren bones i adonar-se que sí, que són bones, i parir discos cada vegada més collonuts i lletres cada cop més intergalàctiques i atrevir-se en solitari i sortir-se’n amb matrícula -Surfistes a càmera lenta disc de la dècada ja- es veu que tocava veure si escrivint i prou també funcionava la cosa, si podia ser el puto amo directament amb el text el flux la idea pura, sense melodies o guarnicions.

I se n’ha sortit, i tant que se n’ha sortit. Com aquell qui escriu quan està avorrit, Oliver trena una novel·la a partir de la vida de quatre personatges que s’inventa, dues parelles embolicades entre elles, però l’argument no és important, ni l’estructura, fora. No ens trobem davant d’una novel·la reveladora des del punt de vista del significat, no hi ha veritats templàries ni màximes absolutes, tautològiques, totals. Tampoc hi ha versots fascinants d’aquests que poblen les seves cançons -sospitem que aquest material se l’ha guardat pels propers discs- ni una coherència ni un principi i un final.

El misteri de l’amor és una espècie de catarsi per escrit, una mica com Kerouac però agradant a les noies. Tampoc és que Oliver hagi inventat res, que acabarem semblant uns groupies, però aprofitant l’escriptura automàtica i farcint-la de la seva experiència i el seu món interior, avui per avui infinit, Oliver construeix capítols que són viatges que són epifanies que són palles mentals en el sentit més suculent i nutritiu i enganxós de la paraula. Oliver aconsegueix traslladar aquests móns abismals o espacials, aquests móns de jocs infantils i recordar la infància, aquest dia a dia observat des d’una mirada única, tampoc tan diferent, només apartada uns metres de tots nosaltres, lo just per aconseguir una perspectiva certament original.

El mèrit del misteri de l’amor i allò que converteix aquest text incoherent i mal escrit i pesat en la novel·la de l’any és l’atmosfera del relat, el material de la narració i la narració en si mateixa, aquest lèxic únic, aquesta expressivitat fantàstica, contemporània i sensible alhora -paraules que fins ara oximoronejaven-, aquesta manera única i personal de dir les coses i de transmetre directe a la vena, orgasme continu, pell de gallina, llàgrimes als ulls, Lucy in the Sky with Diamonds.

Vaig dir «no has entès res» com hagués pogut dir «cactus». Si jo hagués dit «turbulència», ella hagués contestat probablement «ambulància» i jo després «mixolídia» i ella «tu sempre esdrúixola?» i jo «tu sempre tàctica?» i ella «sóc na Mònica B» i jo «ja ho sé i a partir d’ara» i tot hagués estat francament diferent entre nosaltres, com per exemple un «coco», l’ens més diferent de tots els que es deixen caure dels «arbre». Però a mi em va sortir «no has entès res» i a ella «ets un imbècil» i ja entre nosaltres els «abisme» i fins ara.

Parlar d’Enrique Vila-Matas a aquestes alçades és parlar d’un mite, de Barcelona al món. Ell es queixarà d’aquesta Catalunya que l’ignorava i que només l’ha reconegut després de triomfar a Portugals, les Amèriques, d’aquesta Catalunya provinciana -sempre surt aquest adjectiu- que no va voler convidar-lo a Frankfurt. Però Vila-Matas és un producte de Barcelona, del seu submón, quan començava a publicar amb més pena que glòria a editorials petites o quan tancava els bars de Gràcia amb més gintònics al cos que ningú, i amb dos o tres o quatre adolescents que el seguien i l’admiraven, escoltant-li embadalits les batalletes.

El geni de Vila-Matas, doncs, és de llarg recorregut, i l’èxit li arriba tard i li arriba bé, lluny dels excessos i les astracanades d’aquells col·locats a l’Olimp massa de pressa. No he llegit tota l’obra de Vila-Matas, però aquella que m’agrada més és la dels seus últims títols, París no se acaba nunca, El mal de Montano, Doctor Pasavento, delicioses barreges de metaliteratura i autoficció, ciments de l’inoblidable mite Vilamatasià, sofisticades i ineludibles declaracions d’amor als llibres i a la vida, per ell i els seus, inseparables.

Aquesta mística, aquestes històries d’irrealitats literàries, es mantenen al seu darrer títol, Exploradores del abismo, però en menor mesura. En aquest recull de relats que ens arribava l’any passat hi ha aventures que reprenen estils anteriors, més de Suicidios ejemplares, tots al voltant de l’abisme, la desaparició i el jo, omnipresents temes de fons en Vila-Matas, formulats i reformulats a cada narració. Però no és fins a l’espaterrant història final que torna la faula pura dels últims temps, el mite Vila-Matas, Sophie Calle i la cerca de l’escriptor fantasma, personatges coneguts passejant per geografies conegudes.

La lectura dels Exploradores del abismo pot ser difícil, per tant, pel no iniciat, com també pot ser-ho per l’iniciat amb ganes del de sempre. Si us passa com a mi i l’abandoneu durant mesos, cansats del latifundisme erm de certs fragments, planteu-vos a París, seieu al Flore, traieu el llibre i poseu-vos amb ‘Porque ella no lo pidió’. El cel ha de ser això, penso.

“La muerte me llevó a meditar sobre la vida. Pero ¿qué vida? Me dije que ya empezaba a ser hora, en una época tan confusa como la nuestra, de preguntarse qué era lo que realmente entendíamos por vida, es decir, de preguntarnos de qué hablábamos cuando habábamos de ella y si no estábamos en el fondo hablando siempre de la muerte. Seguramente habría que empezar a matizar la definición de experiencia… Yo también tenía un recuerdo algo lejano, más bien confuso, de ella. ¿Quién vivía en total plenitud? ¿Vivía alguien? Y, por cierto, ¿qué clase de vida llevaba la vida?”

Quantes vegades ens han dit com hauríem de ser, com ens hauríem de comportar? Potser aquest no és un fet extraordinari, però si pot ser-ho la construcció de la personalitat, com si d’un Pigmalió modern es tractés.

Aquesta és la història de Dorothy, una noia que fuig dels Estats Units i arriba a casa de Joaquim Mendoza, un home de seixanta anys avorrit de la vida, que veu aquesta arribada com l’oportunitat de crear una nova noia, com si fos una escultura de marbre.

La relació afectiva que s’estableix entre els personatges va portant de manera progressiva una pèrdua d’identitat per part de la Dorothy, ara Dolores, que se sent incapaç de lluitar mentre que el Quim va tornant cada cop més boig i enfollit per la seva obra creada.

La primera vegada que el vaig llegir, no m’adonava del què realment passava i continuava llegint més per inèrcia que per una profunda convicció en la història. No va ser fins arribar al final inesperat, boig i cru que vaig haver de tancar el llibre, incapaç de continuar i després de pensar-m’ho, vaig tornar a obrir-lo amb por, fins acabar-me’l.

El llibre es divideix per capítols, i cada part simula un esglaó que la protagonista va pujant i després baixant, però sense tornar al mateix lloc, ni sent la mateixa. Només una noia que fuig amb un passaport fals i feta una pena.

Amb els anys, m’he adonat de què potser hi ha alguns buits al llibre: és difícil entendre la debilitat de la Dolores quan sempre ha estat una noia forta i també sorprèn la recuperació del seny del Quim al darrer moment. Però el què em fa tornar a llegir aquest llibre és el final, hipnòtic i salvatge, com el títol del llibre, però no recomanat per a persones sensibles.

“Va decidir que se n’anava. De bursada va entrar a la cambra a fer-se la maleta. Ni una nota havia de deixar. Quan va obrir l’armari, tot contemplant els vestits arrenglerats, va sentir l’estómac feble i es va dir que no sabia on anar. Que ja no sabia deixar de ser Dolores, que no sabia qui era aquella Dorothy que havia estat. Que ja no sabia viure sense que el Quim li digués com s’ha de viure”

En Ramon és un jove paraplègic que observa la vida dels seus veïns a través de la finestra de casa seva: una atractiva jove, una dolça velleta i un matrimoni amb un fill desobedient. Però aquesta no és la veritat de les seves vides i el control d’aquestes s’escapa de les mans d’en Ramon.

La novel·la que presenta Isabel-Clara Simó amalgama quatre històries que composen els mateixos fets, però mirats des de diferents ulls: els d’en Ramon, els de la Laia, els de la Vicenta i els d’en Jordi. Engrunes del mateix pa que ens descobreixen la subjectivitat dels fets. La solitud que amaguen les quatre veus narradores serà la millor eina per descobrir-se a sí mateixos i descobrir el millor dels altres.

Tot i que l’argument pugui semblar una letargia en repetir-se la història quatre vegades, l’autora aconsegueix trencar amb els aires de monotonia. Amb el català exquisit que la caracteritza, Isabel-Clara Simó ens desfà els nusos d’enrevessades relacions entre els personatges amb un treball exhaustiu de la nostre llengua i un vocabulari impecable. Els quatre blocs, narrats en primera persona, respecten admirablement el perfil de cada personatge i això es palpa en el l’estil i el ritme de la narració. La flexibilitat de l’autora per crear personalitats a través del llenguatge no coneix límits.

Llicenciada en Filosofia i en Periodisme i doctorada en Filologia romànica, en l’actualitat treballa d’escriptora i periodista en diversos mitjans de comunicació. L’escriptora alcoiana ha estat guardonada en múltiples ocasions; entre d’altres distincions, el 1993 va rebre el premi Sant Jordi per La Salvatge, el 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària, el 2001 li van atorgar el Premi Andròmina de narrativa per Hum… Rita!: l’home que ensumava dones i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig, per En legítima defensa. Guerrera incansable al costat de Catalunya i de les dones, Isabel-Clara Simó s’ha aixecat com a pilar bàsic per entendre la nostra literatura actual.