Un bàrbar al jardí
Un bàrbar al jardí
de Zbigniew Herbert
Barcelona: LaBreu Edicions, 2009
301 pàgines, 20 euros
Bona part dels debats sobre Un bàrbar al jardí, el primer llibre d’assajos del polonès Zbigniew Herbert traduït al català, giraran al voltant de la tipologia dels textos l’autor, amb irreconciliables bàndols enfrontats intentant encabir-los dins un o altre compartiment per tal de procedir-ne a la classificació. Teoria de la literatura, pseudociència, anàlisi i classificació: així de burros som.
Els uns diran que es tracta d’assajos artístics, on l’autor tria un tema o una localitat, s’hi desplaça -geogràfica i conceptualment- i es dedica a explicar-nos i a descriure’ns, amb pèls, senyals i una basta memoteca, tot el que sap o ha llegit sobre els temples grecs, les pintures rupestres o les construccions de Siena.
Per altra banda, n’hi ha qui parlaran d’Un bàrbar al jardí com a literatura, pura literatura narrativa on la història que ens explica l’autor és la nostra, la de les primeres civilitzacions o la de les catedrals, a través de la pròpia vida de Herbert, dels seus viatges, les seves lectures i el seu anar i venir pel món.
Enmig d’aquestes categories -que si deixem de fer-les estanques deixem de discutir i podem deixar d’una vegada el Herbert a la secció de literatura, on se’n venen més-, enmig de l’afany classificatori, hi ha els textos de Herbert, el primer polonès que tinc consciència de llegir com a tal, després de buscar durant anys els poemes de la Wislava en català i no trobar-los fins l’altre dia, quan un aiguafredenc em va explicar que s’havien traduït fa anys i blablabla (els hauré de buscar).
Els textos de Herbert, doncs, naveguen enmig d’aquestes dues aigües, el rigor acadèmic de qui descriu i explica i aposta per la divulgació i a la vegada la poesia i la ironia d’aquell qui vol fer-ho amb una veu pròpia, exposant el seu criteri i la seva manera de veure el món d’una manera plàstica i sense amagar-se’n.
Els assajos de Herbert són durs com rocs, això sí, d’aquí la dèria a classificar-los dins el sac de l’assaig. Picapedrerisme: si els entenem com a assajos farem l’esforç de dedicar-los les hores que requereixen, perquè clar, ‘estic llegint assaig i l’assaig requereix concentració i complicitat, dedicar-li algunes revolucions cerebrals més’, llavors encara, mentre que si l’entenem com a literatura de consum, distraccions, aviam com escriu el polonès aquell, la cosa se’ns pot complicar de mala manera.
En qualsevol cas Un bàrbar al jardí, a més de tenir un títol deliciós i un disseny de col·lecció brillant (fins el 22 de gener podeu veure els dissenys de LaBreu a l’exposició sobre petits editors que organitza el FAD) ha aconseguit transportar-me a un món on les descripcions no són una feble veu en off recitant obvietats sobre les imatges del temple o la catedral, sinó que la catedral o les pintures apareixen dins el meu cervell a partir de línies i línies de text, paraules i paraules cosides amb mà de mestre per Herbert, pàgina a pàgina, trenant tapís, esbossant dibuix, cisellant la roca o aixecant el temple davant meu. Només per haver recobrat aquesta sensació, només per haver-me fet tornar a confiar en la paraula com a constructura d’imatges, conceptes i móns, la paraula com l’origen de tot, la paraula com la matèria primigènia, roca i cotó, ja ha valgut la pena conèixer Zbigniew Herbert.