La cara B
Pallassos i monstres
d’Albert Sánchez Piñol
Barcelona: Edicions La Campana, 2000
256 pàgines, 15 euros
La història ha reservat un paper important als dictadors del segle XX. Adolf Hitler ocupa un paper preeminent amb Benito Mussolini i Jósef Stalin; Franco i Salazar donen el toc ibèric a les dictadures contemporànies; fins i tot Videla, Pinochet i els repressors sudamericans tenen pagines dedicades als llibres d’història. Queda, però, una llacuna pendent: les dictadures africanes, les més extravagants, sanguinàries i mitòmanes d’Europa.
Albert Sánchez Piñol –després conegut autor de La Pell freda i Pandora al Congo- va escriure l’any 2000 el divertit i curiós Pallassos i monstres, la història de vuit dictadors africans vista per ells mateixos. A la fredor de les xifres de morts, superinflació i espoli d’economies nacionals Sánchez Piñol hi contraposa el que ell mateix anomena història tragicòmica de vuit egòlatres que van sotmetre als seus països a l’imperi de la seva estrambòtica voluntat. Aquí va la relació, i la descripció que en fa Albert Sánchez Piñol.
* Idi Amin Ada, dictador d’Uganda entre 1971 i 1979, l’home que va erigir una estàtua de Hitler a Kampala estranyat que Berlín no dediqués marbre al que ell anomenava “el polític més insigne de la història de la humanitat”. L’actor Forrest Whithaker va interpretar-lo magistralment –Oscar a millor actor inclòs- en la pel·lícula L’últim rei d’Escòcia.
* Jean Bedel Bokassa, dictador de la República Centreafricana entre el 1966 i el 1979, soldat francés, autoproclamat fill de Charles de Gaulle i hereu de Napoleó. Era capaç de fer tornar un avió per casar-se amb una hostessa d’aeroport –era polígam- i els sastres van haver de construir teles especials que aguantessin la quantitat de medalles que es va autootorgar.
* Hastings Camusu Banda, dictador de Malawi des del 1966 fins al 1992, un gentleman resident a Anglaterra que va dedicar els últims anys de vida a espoliar el seu país: es calcula que posseïa el 35% del PIB de Malawi.
* Mobutu Sese Seko, dictador de Zaire entre el 1965 i el 1997. Dedicava el 3% del pressupost del país a la sanitat, i el 20% a les seves despeses personals. No matava als opositors; preferia comprar-los, feia més net.
* Sékou Toure, dictador de Ghana entre 1957 i 1984. Va declarar la independència del seu país de casualitat i es va inventar el seu currículum amb tanta traça que fins i tot ell s’ho va creure. “Jo no dic que tot el digui sigui veritat, però jo diré sempre la veritat”, li agradava dir.
* Haile Selassie, dictador d’Etiopía entre 1931 i 1974 (exceptuant el període 1936-41, quan descansà còmodament a Londres mentre Etiòpia era controlada per Itàlia). Les seves recepcions eren conegudes arreu del món. Perquè res se sortís del guió, enderrocava els barris marginals o els tapava amb un gran mur.
* Francisco Macías Nguema, dictador de Guinea Equatorial entre 1968 i 1979. Aficionat a otorgar-se els títols més inversemblants, va ser el major carnisser africà: dels 350.000 habitants de la petita Guinea, uns 50.000 van morir i 100.000 més es van haver d’exiliar.
* Teodoro Obiang, dictador de Guinea Equatorial des de 1979, amb la connivència de tots els governs espanyols. El seu document d’estratègia electoral és tota una lliçó de com manipular unes eleccions de forma descarada.
L’escriptor no s’està de reproduir la tragèdia africana, però ho fa amb humor, amb sarcasme i una subtil ironia que s’estén en tota l’obra, necessària per digerir sense autoinculpar-se pel silenci occidental totes les xifres tràgiques, vides segades amb terror que deixen enrere els dictadors descrits. El lector disposarà de dades i detalls biogràfics, però Pallassos i monstres no és un assaig a l’ús, un catàleg dedicat a repetir fredament fets històrics, a més d’alguna anècdota sempre insuficient, Piñol dóna la veu als dictadors per fer un autorretrat en tercera persona que, de tant riure, fa plorar. A la conclusió, Piñol s’excusa: ha fet broma, però acaba amb la denúncia d’un tipus de govern autocràtic que, per desgràcia, podem trobar avui en dia.
“Eren mediocres, però també eren monstres. I en el monstre l’extravagància és inseparable de l’espant”
“El 1975 va fer un viatge per Europa que el va dur fins a la República Federal Alemanya. Poc després la ràdio ugandesa va parlar de “l’immens estupor” del mariscal quan va descobrir que en tot Berlín no existia ni un sol monument dedicat al polític més insigne de la història de la humanitat: Adolf Hitler. En qualitat de desgreuge, Amin es va comprometre a edificar-ne un a Kampala”.
“Mobutu es va adonar que matar els opositors feia lleig. Així que, sempre que podia, preferia comprar-los”
“Si tenia el dia fi, Sekou Toure oferia aquesta sentència en versió més refinada: “jo no dic que tot el que digui sigui veritat, però jo diré sempre la veritat”.