Divertimento
No en sabeu pas
d’Andrea Camilleri
Barcelona: edicions 62, 2008
200 pàgines, 13,95 euros
43 anys de clandestinitat donen per molt. 11 d’abril del 2006. Un sotscomandant dels carabinieri obre la porta d’un auster mas a Montagna dei Cavalli, prop de la població italiana de Corleone. Dins, assegut en una cadira, un home vell, net, i ben vestit, escriu a màquina mentre escolta la televisió: és Bernando Provenzano, el cap suprem de la màfia siciliana, il capo di tutti li capi. Amb 12 anys com a capo a les esquenes –l’any 1994 va succeir al sanguinari Totó Riina-, Provenzano va ser capturat després d’una àrdua investigació: la seva posició li obligava prudència; prudència que el va allunyar de la justícia fins que la policia va teixir l’intricat codi comunicatiu que feia servir. Comunicant-se només amb notes mecanografiades entregades en mà i després de donar grans giragonses, Provenzano va aconseguir desaparèixer durant 43 anys.
El llenguatge de les seves notes, degudament interpretat i filtrat, serveix a l’escriptor sicilià Andrea Camilleri per escriure el seu diccionari particular sobre la màfia. El polifacètic Camilleri deixa el comissari Montalbano –ja n’hem parlat a Llibròfags- i es dedica a un divertimento, un retrat de la Cosa Nostra sense pretensions, un joc en el que, a partir de les paraules, de les frases intercanviades entre mafiosos, es construeix el funcionament d’una de les institucions més misterioses que existeix: la màfia.
“Si jo arribo i vostè es treu una pistola de la butxaca i em diu a mi, que estic desarmat: ‘Cola Gentile, agenolla’t’. Jo què puc fer? Doncs agenollar-me, ves. Però això no voldrà dir que vostè sigui un mafiós perquè ha fet posar de genolls a Cola Gentile. Vostè és un imbècil amb una pistola. Ara posem que jo, Nicola Gentile, estic aquí desarmat i li dic: ‘Duttoredru, és que em trobo en un destret…li haig de pregar que s’agenolli’. Vostè em demanarà: ‘Per què?’ I jo li ho explico. I explicant-li-ho, el convenço que s’ha d’agenollar pel bé de tothom, per l’interès comú. Vostè queda convençut, s’agenolla, i jo sóc un mafiós. Si vostè no es vol agenollar, jo li haig de fotre un tret, però això no vol pas dir que guanyi. Vol dir que perdo”
El resultat: un llibre lleuger, a mode d’anecdotari, amb certs problemes estructurals però amb una sensació final satisfactòria. L’obra pateix de desordre, es multipliquen les repeticions d’alguns temes i s’obvien informacions necessàries per contextualitzar el text. Camilleri és escriptor, no periodista, i això és nota: la informació és dèbil, en certs fragments, però l’estil, a voltes irònic i despreocupat, d’altres compromès, justifiquen de ple un llibre dolç al paladar, apetitós com a lectura lleugera però inútil per endinsar-se a la història de la màfia.
Capítol a part mereix la traducció. Treball meritori tenint en compte la dificultat de fer entendre al públic català expressions sicilianes intraduïbles, però excessiu quan es tradueixen les notes amb les que Bernardo Provenzano s’adreçava al seus acòlits.
Andrea Camillieri respecta al peu de la lletra les notes de Provenzano, plenes de faltes i expressions errònies. L’intent de traduir les faltes a l’italià provoca un sotrac a la lectura: és lícit que l’autor respecti el format original de les notes: que el traductor es dediqui a fer faltes per ser més fidel a l’original, és discutible, donat el resultat.
En cap cas l’esperpèntic intent de traduir faltes de l’italià al català desllueix el resultat final del llibre, un complement perfecte a la literatura mafiosa. Si fins ara trobàvem assaigs solvents (a Llibròfags s’ha parlat de Gomorra, un dels que més ha arribat als lectors), que compartien espai amb novel·les sobre la màfia (com El Padrino, de Mario Puzo, portat al cinema per Francis Ford Coppolla), Camilleri s’obre camí entremig, en una equidistància calculada entre la seriositat de l’assaig i la fantasia de la novel·la.
Al cap i a la fi, la realitat sovint supera la ficció. I la vida de Bernardo Provenzano, el capo di tutti li capi, n’és un exemple.