Com parlar dels llibres que no hem llegit
de Pierre Bayard
Barcelona: Empúries, 2008
192 pàgines, 15 euros

“Jo només sé que no sé res”, deia el filòsof Sòcrates en una de les màximes més conegudes del pensament clàssic, un pensament que a un bon llibròfag li sorgeix al comprovar que cada llibre llegit és en realitat una renuncia a molts altres llibres. Basant-se en aquesta premissa, postulant que no cal llegir perquè mai es podran llegir totes les obres que existeixen, el profesor de literatura Pierre Bayard munta Com parlar dels llibres que no hem llegit, una guía senzilla, rápida i divertida per quedar bé en tertúlies de llibròfags. Qui no ha recorregut al gastat “és tot un clàssic, una obra magna” per disimular que no ha obert ni una pàgina d’un llibre? Qui no ha criticat o lloat un escriptor sense conèixer la seva literatura? Qui no ha hagut de disimular preguntat per una obra mestra –d’obligada lectura- que no ha llegit?. Autopresentant-se com expert en parlar de llibres sense haver-los llegit, Bayard escriu una obra –que el qui això escriu ha llegit de dalt a baix i amb atenció, en contra del que se li recomana- en la que, a través de cites d’escriptors de totes les èpoques, construeix un irònic al·legat anti-lectura. Paradoxal, si més no: basar-se en la llibrofagia per negar-la completament.

Bon coneixedor de l’assaig, Bayard fa un treball exastiu d’anàlisi, detecció i solució. Investiga primer els quatre tipus de llibres no llegits que existeixen: els llibres parlats –on un pensa indefectiblement en els best-sellers-, dels que en coneixem el contingut pel que n’hem llegit a ressenyes o escoltat en tertúlies; el llibre fullejat; el llibre oblidat, que de tant desaparcebut que ens ha passat, no sabem si hem llegit o no; i el llibre desconegut del que, simplement, no en tenim ni idea. Aclarit doncs com el lector pot no llegir, toca repassar les quatre situacions model on algú es pot veure obligat a parlar d’una obra sense ser-ne lector: en la vida mundana, davant d’un professor, davant del propi escriptor de l’obra o davant la parella. Les seves confessions sobre la forma d’entabanar els seus companys catedràtics són ineludibles i hilarants. Fetes les presentacions, toca donar quatre consells bàsics per parlar dels llibres que no hem llegit: no tenir vergonya de fer-ho, imposar les pròpies idees, inventar-se els llibres i parlar d’un mateix. Parlant clar, posar-li morro a tot plegat.

Com parlar dels llibres que no hem llegit és un petit divertimento, un pretès al·legat anti-lectura que es converteix en un manifest a favor de la lectura. De lectura ràpida –allargar-se en l’anàlisi el pot fer llegurament feixuc-, és una excusa per tractar la no-lectura en la pròpia lectura, una mica d’humor en la grisor de la càtedra de literatura. Un punt de mala llet –admet sense miraments que a classe practica el noble art de parlar de llibres no-llegits-, ironia ajustada i molta, molta llibrofagia conformen aquesta guía de la no-lectura. La conclusió de Bayard? És millor no llegir-se un llibre que llegir-se’l, perquè quan n’haguem de parlar el que farem serà crear una obra nova a partir de les confusions i conclusions de la lectura i de la nostra pròpia experiència. El lector se n’adona, no obstant, que per parlar d’un llibre que no s’ha llegit primer s’ha d’haver llegit molt. Per això, de moment, a Llibròfags us continuarem oferint crítiques de llibres llegits, de dalt a baix i d’esquerra a dreta.

“Qualsevol conversa sobre llibres no llegits ens serà d’allò més enriquidora, perquè farà sortir la inspiració del nostre interior més profund [...] Parlar dels llibres no llegits és una activitat tan creativa com qualsevol altra que gaudeixi del més reconeixement social.”

• autor: Maiol Roger