Memòries, volum 2 (1930 - 1980)
de Jordi Pujol
a càrrec de Manuel Cuyàs
Barcelona: Proa, 2009
424 pàgines, 23′95€
400 pàgines, 26€

Equilibri ben repartit

Maiol Roger

Jordi Pujol és un polític influent. El que va ser president de la Generalitat durant 23 anys, com ell mateix diu, s’ha enretirat, que no retirat. De tant en tant torna a l’arena política per arengar els seus i criticar els altres, per alliçonar des del púlpit d’ex president, en paraules que influeixen encara, i molt, en el país. Conscient d’això, Pujol encara s’està de deixar bé tot allò que va fer ell i els seus més propers.

Repassar doncs els temps tranquils, els de la majoria absoluta de Convergència, els del Pujol exercitant el seu paper de pal del paller del catalanisme, podien acabar en un exercici perillós d’auto bombo i en un avorrit decàleg d’accions per construir la Generalitat. Per sort, Memòries II, Temps de Construir, ho fa en la mesura justa: un equilibri ben repartit entre auto lloança, crítica, i anècdota, que fa de l’obra una guia per entendre com funciona l’administració catalana i un testimoni viu de la frontera entre la transició i la normalitat democràtica. No s’està Pujol de comentar moments més difícils, com la gestió del referèndum a la OTAN, com el fracàs de l’intent de CiU de ser un partit a nivell espanyol, com la querella pel cas Banca Catalana, com el 23-F… En tots, Pujol dóna més detalls dels coneguts, un relat ric en primera persona de fets que han marcat el futur del país, però sense mullar-se en excés. No s’està de criticar i assenyalar, ni de reconèixer alguns errors propis, pocs: ell mateix sempre es deixa bé. Coses de l’autobiografia.

Les dues primeres parts del llibre, “Bastir la Generalitat”, i “Navegant per mars tempestuosos”, repassen els temes més sucosos, amb detalls però poca profunditat, amb rapidesa, sense carregar en excés el pes de l’obra en l’anecdotari més morbós. La part central l’ocupa el capítol que dóna subtítol a la segona part de les memòries, “Temps de construir”. Una part necessària, però perillosa. Construir una Generalitat no és fàcil, i fer-ne un repàs en un llibre que no sigui un massís pesat de digerir, tampoc. Però la mà sàvia d’en Manel Cuyàs, que signa la transcripció de Pujol, es nota. Un repàs més centrat en fets simbòlics que en l’exhaustivitat: una anècdota ben trobada pot mostrar millor una forma de fer que un decàleg d’accions, i així es treballa, departament per departament, a aquestes memòries. Un relat per sectors, fugint de la crònica cronològica i del feixuc repàs memorístic d’accions i beneficis. Pujol s’ho ventila ràpid, però bé. S’arriba al final del capítol –llarg, molt llarg-, i el lector acaba alleujat, amb la sensació de que ha valgut la pena repassar, sense avorrir-se, com es construeix la Generalitat.

Un cop bastida l’Administració, s’arriba a la frontera de l’any 1993, on CiU i Pujol reflexionen què fer amb el seu paper a Espanya, si ser oposició o ajudar al govern: una petita introducció a la tercera part del llibre, que repassarà els moments més difícils de Pujol a la presidència. Ja no serà temps de construir, sinó temps de fer política i enfrontar-se amb pactes difícils -primer amb el PSOE, després amb el PP- , una oposició cada cop més ferotge, i un detall que no és baladí: la pròpia successió.

Si la progressió prospera, el tercer volum de les Memòries de Jordi Pujol serà més interessant que el segon, igual que aquest Temps de Construir ho és més que la primera part. Unes memòries entretingudes, a l’abast de tots els públics i fugint de feixugues teories per bastir el relats amb anècdotes interessants i divertides, amb girs pujolistes interessants però sense mullar-se en excès. Això no toca, almenys encara.

Repàs a l’obra de govern i altres foteses

per David T. Baró

Guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya no és una cosa senzilla –si em permeteu la conya, pregunteu-ho a can PSC! Tanmateix, la feina grossa comença després de la victòria: s’ha de governar. I si ara ens pot semblar complicat –tot i les inèrcies i uns politicastres professionalitzats-, com no ho havia de ser l’any vuitanta.

Jordi Pujol ha dedicat el segon volum de les seves Memòries al període que va de 1980 a 1993 –des de la seva inesperada victòria electoral a la fi de les majories absolutes del PSOE- i l’ha subtitulat Temps de construir, car hi intenta desgranar les dificultats d’endegar una administració i ensems presentar-se al món des d’un petit racó del món que no té l’estatalitat reconeguda. El llibre té quatre parts diferenciades que toquen diferents temàtiques: l’inici moral de l’autogovern, les dificultats que anaren apareixent, l’obra de govern i, finalment, la relació entre CiU i el Govern.

Els primers capítols del llibre fan referència a l’impuls que Pujol donà a la Generalitat: sense competències ni finançament calia aconseguir autoritat i respecte institucional; per tant, el Govern havia de fer-se responsable de tot el que passés a Catalunya, encara que això pogués perjudicar-lo. Malgrat tot, des del primer moment apareixen les complicacions per avançar en l’autogovern: un PSOE centralista, una UCD debilitada i el cop d’estat del 23 de febrer. Tanmateix, és la segona part la que Pujol dedica més a bastament a les dificultats que, fins i tot, amenaçaren de dur-lo a la presó. La querella per la crisi de Banca Catalana és la part més morbosa del relat. No obstant això, tenen també un gran interès altres punts com l’ambigua posició davant el referèndum de l’OTAN, el fracàs de l’Operació Reformista i les relacions amb el President Tarradellas.

La part més llarga del relat està dedicada a explicar l’obra de govern. Sense utilitzar un ordre cronològic ni per Conselleries, el President enumera els principals èxits dels seus primers mandats. I ho fa d’una manera més personal que tècnica. Evidentment, tothom pot criticar-li les coses que es van fer –i, sobretot, les que deixaren de fer-se. Però el President era en Jordi Pujol. Ell prenia les decisions i, ara, ens explica la seva versió. Tal com diu en un punt del llibre, serà tasca dels estudiosos situar la seva obra de govern en una perspectiva històrica. És en aquest apartat que ens parla més llargament de la seva política internacional –o que feia per treure el cap i explicar que és Catalunya. Finalment, la darrera part del llibre tracta sobre CDC, les sempre difícils relacions amb Unió i, sobretot, de la sortida d’en Roca i Junyent de la política.

La segona part de les Memòries no té la càrrega emocional de la primera, però hauria de ser de lectura obligada per entendre com s’ha anat construint aquest país des que torna a disposar d’un mínim de llibertat. A més a més, al llarg del llibre apareixen diversos apunts que mereixen una consideració especial: primer, a desgrat del que podríem pensar tots, el jacobí Josep Borrell fou un dels socialistes que més va col·laborar amb la Generalitat; segon, encara que tot el relat apunta a què Espanya mai acceptarà la singularitat catalana, en Pujol continua oposant-se a la independència; i, finalment, és més fàcil destruir l’honor d’una persona que restituir-li.

Va posar al meu davant un volum que aplegava 397 informacions i articles publicats pels diaris sobre el seu cas durant aquells tres anys. Tots parlaven del Roma prevaricador, del Roma que licitava obres per al departament a canvi de favors personals… Alguns ocupaven mitges planes dels diaris, d’altres, planes senceres. En Roma va anar passant les pàgines del volum fins a arribar a la del final. Una gasetilla minúscula, gairebé un breu, deia: “L’exconseller Roma ha estat exonerat de tots els càrrecs”.