Divulgació? Infraliteratura!
Moda, tendències i negoci
de Josep Lluís Micó i Andrea Vázquez
Vic: Eumo Editorial, 2009
189 pàgines, 10 €
En una societat idiotitzada com la nostra, el concepte ‘divulgació’ sovint estafa. Amb la voluntat de conèixer les profunditats de la indústria de la moda vaig agafar aquest Moda, tendències i negoci de la biblioteca, endut per l’aura de respectabilitat que, suposadament, haurien de tenir les publicacions de la Universitat de Vic.
I mira que hi he dedicat estona, a llegir el títol de Micó i Vázquez, però ni rastre de profunditat, més aviat el contrari: 190 pàgines compendi d’obvietats, 190 pàgines de naufragi enmig de la devastadora superficialitat.
Enlloc d’explicar els perquès de la indústria de la moda, els seus principals actors, les estadístiques del negoci, la seva història, hi trobem superficialitats de l’estil ‘la moda mou molts diners’ i d’altres tonteries de l’estil que m’han recordat irremissiblement als treballs escolars de primària, quan omplies de palla i llocs comuns pàgines i pàgines de Word.
Talment com si es tractés d’un títol infantil, els autors es dediquen a tractar-ho tot, sí, però des de l’obvietat més absoluta, sense ni una cita autoritzada, sense fonts estadístiques, sense dades contextuals o d’aprofundiment. Fixeu-vos, sinó, amb la tristor del capítol dedicat al top manta:
L’expressió popular top manta es refereix a l’activitat d’exposar a la via pública discs pirates, generalment compactes musicals i vídeos comercials, per vendre’ls a preus molt inferiors als que tenen els articles legals. Aquesta activitat al marge de la llei s’interromp quan s’acosta un agent de policia, ja que ens venedors recullen el mostrari tan ràpidament com poden i fugen a tota velocitat.
Els productes pirata estan sobre una flassada o llençol estesos al terra, d’aquí el nom de la pràctica. El top manta no afecta únicament la indústria de la música; també s’hi venen peces de roba, bosses de mà, cinturons, ulleres de sol, rellotges… El sector de la moda considera que aquesta modalitat de venda il·legal comporta una competència deslleial que li treu clients.
Amb tot, els usuaris del top manta no solen estar disposats a pagar el que costa un article de moda legal; per això addueixen que si no existís aquest mercat alternatiu, no ho comprarien. I el mateix passa amb els turistes que tornen de les vacances a països com Tailàndia, la Xina, Taiwan, Turquia o Egipte amb les maletes plenes de productes falsificats i summament barats.
Ni rastre de dades estadístiques ni de context que donin suport al que expliquen, ni rastre de les pèrdues xifrades que provoca el negoci del top manta a les multinacionals, ni rastre dels beneficis del top manta en xifres, ni rastre de contrastació ni de la més mínima decència periodística. ‘Amb tot, els usuaris del top manta no solen estar disposats a pagar el que costa un article de moda legal; per això addueixen que si no existís aquest mercat alternatiu, no ho comprarien’, expliquen els autors. Hola? Qui són aquests ‘usuaris del top manta‘ en general? El producte d’una estadística que no mostreu? Un client a qui un dia vau preguntar? (si és així, citeu-lo, gràcies!). Les vostres famílies? La vostra pròpia opinió feta passar per veritat social?
Clar que què podem esperar d’un treball elaborat amb una bibliografia d’escassos 23 títols, entre ells clàssics de la literatura que no tenen res a veure amb el tema, com l’Esmorzar al Tiffany’s de Truman Capote?
Ei, jo m’he hagut de llegir el llibre perquè m’han obligat a la facultat. La veritat és que el tema no m’interessa gaire –passo de modes i tendències–, però crec que el llibre està ben escrit. De fet, ara n’he de fer un treball i he trobat el vostre bloc mentre buscava informació.
Potser has dedicat molta estona a llegir-lo, com dius al teu comentari, però és evident que no l’has entès del tot. Sí que parla d’història i hi ha moltes dades. Pel que fa als “principals actors” del sector -tu els trobes a faltar-, et recomano que et miris l’últim capítol, precisament és un directori. I això sí que es pot considerar un capítol, i no pas l’apartat sobre el Top Manta, com tu afirmes. Bé, només estic a segon de Publicitat, però sé distingir un capítol d’un epígraf; tu, pel que es veu, no ;·) Per cert, selecciones un fragment per parlar del Top Manta, però, abans, hi ha un paràgraf en què es donen dades: en concret, es parla de la Regulació de Mercaderies Falsificades de 1986.
Quant a les fonts, a la introducció es parla d’entrevistes i altres mètodes.
A la novel·la d’en Capote a la qual et refereixes (això sí que és un clàssic!!!), es parla d’elegància i glamur, oi? Doncs com al llibre.
Per cert, passaré aquest enllaç a un dels autors (feia classes a la meva facultat). No sé què em dirà. :·$
Malgrat el que us he comentat, crec que blocs d’aficionats com aquests són molt útils per acostar la literatura a la gent. Enhorabona, de debò.
Per acabar, et volia apuntar tres coses. Espero que no te les prenguis malament. T’ho dic perquè milloris l’estil i algun dia et puguis dedicar a això professionalment. La paraula “tonteries” no és normativa. També hi escrius: “Fixeu-vos, sinó, amb la tristor…”. Hauria de ser: “Fixeu-vos, si no, en la tristor…”. No està pas malament! Dos errors en mitja frase! :·P Una altra incorrecció: “m’han recordat irremisiblement als errors…”. En català, el complement directe no du preposició. Caldria dir: “els errors”.
Per fer crítica literària, caldria escriure bé, em sembla.
Ànims.