Postguerra a la Catalunya real
Olor de Colònia
de Sílvia Alcàntara
Barcelona: Edicions 1984, 2009
330 pàgines, 18 €
Fa uns mesos, llegint Retorn amarg, em vaig preguntar si no seria que estem cansats de grans històries en ambients urbans i cosmopolites. Així, potser, el que tornava era un nou ruralisme que intentava explicar el tombant de segle a partir de la quotidianitat. Ara és una altra dama del Vallès la qui continua per aquesta senda –en el seu cas, però, situant la història al mesofranquisme.
Olor de Colònia és la primera novel·la de l’egarenca d’adopció Sílvia Alcàntara. L’autora nasqué a Puig-reig i visqué molts anys en una de les colònies tèxtils del Llobregat. I el coneixement de la vida a la colònia i les seves regles no escrites traslluu a cada frase de la novel·la. L’obra ens porta a una època en què als pobles –o als móns en petit- tant sols estudiaven els fills dels cacics i els “nebots” del capellà. La colònia se’ns presenta com un lloc totalment jerarquitzat i en què l’ocupació no només determina la posició social dins d’aquella minúscula societat, sinó on es viu i amb qui es manté relació.
La història comença el 1952 –any eucarístic i el darrer de racionament de menjar- i s’allarga una dotzena d’anys. La primavera del cinquanta-dos, un fet dramàtic altera la vida de la colònia durant uns dies i l’ànima de diversos dels seus habitants per sempre més. Encara que la història és cronològica, els records tenen un paper molt important per entendre els actes dels personatges. I entre tots, el record de la Guerra, la guerra que va canviar la vida dels joves soldats i, sobretot, dels qui els sobrevisqueren: les núvies, els pares i els germans. Tots els personatges tenen quelcom per amagar. Mals d’amor, de consciència o, simplement, mala llet. Tothom té secrets que li corsequen l’ànima en aquell món tant petit.
N’Alcàntara ha escrit un llibre coral, amb capítols curts en què el punt de vista canvia cada cop. Això té el risc de fer perdre el ritme al llibre, però el reclam de començar els capítols amb les paraules que acabaven l’anterior crea el ritme que manté expectant l’interès del lector. I encara que els misteris s’endevinin abans de ser desvetllats –arrel de l’allau de rumors que corre per la colònia- el llibre no decep, car, al cap i a la fi, què és més important, saber qui comet un assassinat o el motiu perquè perdés els escrúpols?
Olor de Colònia apunta l’anhel de tots els joves per escapar-se d’aquella societat i anar a ciutat a passar desapercebuts. Segur que molts dels “prínceps rojos de Barcelona” –com algú els ha batejat amb encert- són els descendents d’aquells fills de la Catalunya profunda –ells li diuen així- que tant odien.
David,
Quina creus que és la clau del seu èxit? El context històric? Les misèries que s’hi expliquen?
Si vols/pots em dius la teva opinió. Gràcies!
Susanna
Benvolguda Susanna,
En el meu cas, allò que m’atrapà fou la versemblança dels personatges i les situacions que s’hi descriuen. La por de parlar de segons què, el sentiment de derrota permanent i resignació, la dificultat de continuar estudiant i la manca de perspectives són coses que també ocorreren a molts pobles de Catalunya. I que les relacionades amb la por, es pot dir que encara perduren en les generacions dels pares i avis. Als pobles es coneix ningú i encara ara una màxima de força gent és no manifestar-se, no expressar clarament les opinions. Tornant a la novel·la, cap dels personatges és planer. Estan plens de contradiccions i tots perden els escrúpols en un moment o altre. I això és el que els fa humans i propers.
A més a més, penso que el llibre està ben escrit: té un llenguatge ric però sense floritures i un ritme, que sense ser trepidant, fa que el lector vulgui saber què més els passa als personatges.
Salut,
David
Gràcies per respondre, David. Si és versemblant i està ben escrita val la pena, sense dubte.
Gràcies!
Salut i bons llibres,
SU