Acte necessari
El moment de dir prou
de Toni Strubell
Lleida: Pagès Editors, 2009
160 pàgines, 12 €
El doctor Trueta va desenvolupar una tècnica de cirurgia de guerra basada en l’eliminació dels teixits necròtics de les ferides traumàtiques per evitar l’aparició de la gangrena gasosa. Aquesta tècnica va salvar moltes vides durant la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Ara, el seu nét, en Toni Strubell, ens planteja si no és el moment per actuar dràsticament, a fi i efecte de curar la nació catalana.
El moment de dir prou no és un llibre que plantegi sortides eixelebrades –les que proposa a l’apèndix són de senti comú. És un llibre d’assaig que, com diu el seu subtítol, audita la incompatibilitat entre Catalunya i Espanya. I ho fa d’una manera pedagògica –amb un llenguatge entenedor i amb profusió d’exemples-, per a què el lector acabi veient la necessitat de plantar-se i fer un acte de dignitat.
Així, a les pàgines del llibre es discuteix sobre la Transició espanyola i es compara amb processos semblants ocorreguts a Alemanya, l’Argentina o Sud-Àfrica. Mentre als darrers casos hi va haver un canvi de règim que va comportar una depuració de funcionaris, un reconeixement de la repressió passada i el procés dels responsables de delictes contra la humanitat, a Espanya es va permetre que els repressors continuessin fent de marmessors de la dictadura. D’aquesta manera, l’autor denuncia que les lleis i sentències franquistes no són anul·lades perquè els qui ho haurien de fer –membres del PP, el PSOE o la judicatura- són els fills o néts dels qui les van dictar o executar. De la mateixa manera, l’Església s’ha erigit com a garant de la unitat d’Espanya. Aquest paper li ve del temps de la Cruzada i, des de llavors, ha equiparat l’independentisme i el catalanisme a la immoralitat.
Així mateix, es pregunta que en queda de la Catalunya dels anys trenta, capdavantera en idees de progrés social i nacional, si l’hem de valorar pels polítics actuals –en Ramon Arrufat, al seu Macià, ja feia una crítica semblant. A més, exposa com allò que havia representat el MSC o gent com en Raventós o en Pallach ha desaparegut totalment a les mans de la Federació Catalana del PSOE. La submissió del socialisme català arribà a l’extrem quan el President Maragall fou obligat a retirar-se de la política pel seu propi partit, per tal de no contrariar a la Moncloa. Strubell es pregunta quin altre país del món acceptaria, sense immutar-se, la defenestració del seu President per part d’un altre govern –que, a més, li és hostil.
En Toni Strubell no està sol en la denúncia d’aquesta incompatibilitat. L’autor té un parell de magnífics col·laboradors. En Francesco Cossiga, qui fou president d’Itàlia, ha prologat el llibre i l’epíleg el firma en Henry Ettinghausen, catedràtic emèrit de la Universitat de Southampton. Els tres arriben a la mateixa conclusió: pels catalans ha arribat El moment de dir prou.
No he llegit el llibre, però veient la portada sembla que les imatges que apareixen no representen a Espanya, sinò una visió molt parcial d’ella que agrada fer servir als que només es senten catalans i no pas espanyols. Es pot dir que la portada no invita a llegir el llibre.
Salutacions.
Estic completament d’acord amb el Pau. La portada no és gens atractiva. La imatge del toro, per exemple. És només un símbol que ha quedat representatiu d’Espanya, igual que el burro a Catalunya. Però posat damunt d’una bandera espanyola i al costat d’una imatge franquista dona la sensació que tot aquell que es senti espanyol ha de ser un feixista. El mateix amb el logo de la COPE. No entenc com es pot criticar un mitjà de comunicació quan vivim en una situació de “llibertat d’expressió”. Qui vulgui que ho escolti i qui no, pues que escolti una altra cosa. No dubto que el llibre pugui ser interessant però la portada no és adequada.
Estic d’acord amb els autors dels comentaris en què el disseny de la portada no és gens atractiu. Tanmateix, llegint el llibre hom s’adona que són petites instantànies dels diferents punts que tracta el llibre.
Voldria aclarir que la tesi del llibre no és que qui se senti espanyol ha de ser per força un feixista; ans, defensa que, independentment de la ideologia política, hi ha una actitud hostil comuna cap a Catalunya. I la COPE hi surt com un exemple d’hostilitat emparada per l’Església oficial.
És evident que el llibre exposa una visió del conflicte, però seria ingenu dir que no ho fan tots els assaigs. Allò que ens pot enriquir és llegir diversos punts de vista per formar-nos la nostra opinió.