Una odissea negra
El bevedor de vi de palma
d’Amos Tutuola
Barcelona, Editorial Lertes, febrer de 2009
127 pàgines, 13 €
L’experiència de llegir El bevedor de vi de palma és un viatge a un indret llunyà, molt llunyà. No sols per la trama d’una novel·la certament innocent que, a mode d’odissea africana, narra les peripècies d’un home habituat a la ingesta de grans quantitats d’aquesta beguda alcohòlica feta a partir de la fermentació de la saba de palmera i típica de l’africa oriental, que en perdre el seu sagnador de vi de palma, personatge que li la manufacturava, empren un llarg viatge fins a la ciutat dels morts per a aconseguir que torni a treballar per a ell. Entremig, tota mena d’éssers i fabulacions sovint rocambolesques, situades entre el terrorífic i el pintoresc, aniran composant el mosaic d’aventures que viurà un protagonista i la seva dona que, si bé tenen poders màgics (ell fins i tot s’anomena “Pare de Deus que tot ho pot en aquest món), dubto si qualificar d’herois.
En un primer moment sembla que les seves accions, des de rescats fins a matances passant per enginyosos negocis com vendre’s “la Mort” a un tercer i no poder morir, els haurien de fer mereixedors d’aquest terme, ara bé, el que m’impedeix quedar-me tranquil si dic que són herois és l’absoluta manca de drama que hi ha a l’obra. Tant si surten guanyadors com si els estan enterrant vius, la descripció dels fets no va acompanyada de cap mena d’emulació o de tensió verbal d’acord amb el que succeeix, i les peripècies es fan tan passatgeres que no sembla que hi hagi sofriment, ni, d’altra banda, excessiva alegria en les victòries.
Considerat per molts escriptors africans posteriors, com ara Wole Soyinka (premi Novel 1982), un dels textos fundacionals de la literatura postcolonial africana, el text , com ens fa notar Emili Olcina (traductor) al pròleg de l’obra, s’endinsa a les maleses i les selves d’una manera diametralment oposada a l’aproximació occidental que trobem a El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. Les maleses són l’indret on s’esdevé l’extraordinari, on habiten les curioses criatures, on la màgia regna de ple dret. Un segon punt fort d’oposició a la novel·la colonial de Conrad és la maca d’espessor en la història de Tutuola, que s’explica com un fill, a estones entortolligat però sense línies paral·leles, sense, diguem-ne, una harmonia. Ni la ment humana ni la selva mateixa no es perceben com a espessors i, en conseqüència, no venen dotades amb cap psicologia, ni humana ni terrorífica.
Seguint amb el motiu d’obertura de la crítica, he d’avisar seriosament que es un llibre que pot desagradar abastament a certs lectors, i deixar d’allò més fred segons quins altres, però que sense cap mena de dubte es guanyarà fervents admiradors com ho fou Dylan Thomas en el moment de la seva publicació (1952). Hi ha un motiu molt clar per a aquest fenomen: El text original fou escrit en pidgin english, l’anglès que els nigerians havien après dels seus colonitzadors i que usaven negligint mantes normes, com per exemple la concordança verbal, el sentit d’algunes paraules o la completa desafecció a l’ús de pronoms i relatius. L’efecte més notable que aquest fet produeix en l’escriptura de Tutuola és una espectacular propensió a la repetició d’expressions que tan aviat pot resultar hipnòtica com avorrida, i que recorda als tocs africans de timbal, que progressen a partir de la repetició de patrons que van canviant a poc a poc. Cito a continuació el passatge on aquest efecte és més acusat per tal que pugueu calibrar, veient-ne el cas més extrem, aquest fenomen de la prosa Tutuolenca:
“La meva dona havia dit de la dona que havíem trobat: “No era un ésser humà i no era un esperit, ¿però què era?” Era l’arbre Vermell més petit que era davant de l’arbre Vermell més gros, i l’arbre Vermell més gros era el rei Vermell de la gent Vermella de la ciutat Vermella i la Malesa Vermella i també les fulles Vermelles de l’arbre Vermell més gros eren la gent Vermella de la ciutat Vermella a la malesa Vermella”
Cal afegir també que certes paraules s’animen i es personalitzen, com aquest cas el Vermell, tot i que d’altres vegades no apareixen personalitzades, com el cas de la Malesa, que a vegades escriu en majúscula i d’altre no. Més enllà de la sorpresa amb que aquesta prosa animista i naïf pugui xocar-nos, el lector s’adonarà que es troba en una de les fronteres de l’idioma, en veure la seva llengua (en aquest cas un català que reprodueix l’anglès) deformada i reinterpretada, sovint sense respecte per normes que tenim tan interioritzades que la seva infracció ens grinyola a l’oïda i ens fa mal als ulls, però alhora, l’exercici, de tornada d’aquest potent estranyament del llenguatge, és força fructífer al mostrar-nos fins a quin punt la mateixa llengua pot ser una altre llengua.
Si se’m permet donar un consell final, apropeu-vos-hi amb anim experimental. Si voleu trobar-hi una bona novel·la qui sap el que hi trobareu, en canvi, si el que espereu és la incertesa pròpia dels grans viatges, tan aviat susceptible de decepcions com d’enormes sorpreses, potser aquesta peça cabdal d’una literatura estranya us captivarà. Aventurers, aprofiteu aquesta raresa.