Tràfec de carrer
Carrer Marsala
de Miquel Bauçà
Barcelona: Empúries, 2a edició juny 2005
61 pàgines, 12 €
A vegades un no pot sortir al carrer: Té por. Potser aleshores intenti mitigar-la cantant una tonada repetitiva o recitant la taula del nou. Rares vegades s’encara a una màquina d’escriure i moltes menys ho fa amb una sinceritat feridora que el posa en perill. Normalment el perill sol venir del altres, pensa. Enlloc de tranquil·litzar-se, emperò, copsa amb avarícia el seu entorn, els sorolls de les parets, les converses de les veïnes que s’hi han enemistat i fins els ulls dels militars que passen pel carrer dins de camions.
Estar atrapat, gairebé assetjat i tot, li produeix un meticulós arrelament. Ara la seva consciència és sinònim d’aquest lloc, i aquest lloc del seu fil de pensaments. En aquest punt, nom el seu monòleg interior com un topònim: El Carrer Marsala. Amb o sense fonament, la por del narrador habita les parets i les membranes de l’enclavament. En definitiva, viu a les fronteres que separen el seu món privat de l’escala i el carrer.
La qualitat barroca de la prosa de Bauçà es plega en mil intersticis, seguint la veu de la seva consciència, car la consciència mai avança per una autopista sinó per un carrer amb viaranys i records, amb topades entre veïnes i ex-novies, on s’ha de vigilar amb els cotxes, és agradable de passejar-hi quan fa sol i agradós agafar l’autobús ple de dones treballadores. Tancat al seu pis, sota la calor, el protagonista pensa i també es deixa endur pel seu fil de records, observacions i desitjos:
“És comprovat que quan són més temptadores és entre set i nou del matí, durant el seu trajecte de casa a la factoria. Ara, a l’estiu, els carrers són humits sota els plàtans. Elles, braços nus, sostenen carpetes amb clixés o balanços. Dins de certs autobusos n’hi ha més que d’altres. (…) Un procediment seria de dur també una carpeta atapeïda, acostar-se…”
Del protagonista en sabem ben poc, pel que fa a la mena d’escrutini que hom mena en una novel·la policíaca: Es diu Rogério, està casat, és un venedor de sabó que llegeix Ausiàs March i uns pocs detalls més. Però el trànsit interior que el construeix, el seus anhels secrets i pors més llòbregues ens són oberts i passen davant nostre deixant-se reconèixer i compartir. Al cap i a la fi, són coneguts de tots nosaltres.
Si hom obre les pàgines del llibre provant de descobrir una trama amagada fracassarà, sentint-se estrany i desorientat, al buscar en un garbuix de línies concretes una línia mestre. A dir veritat no pot dir-se que no n’hi hagi cap: El llibre sencer és aquesta línia, però alhora no és una línia que pugui resumir-se. Potser la millor manera d’apropar-s’hi és dir que es tracta del tràfec d’una consciència profundament humana durant un cert lapse de temps, amb tots els detalls que sovint s’interrompen.
“Deixo aquests pensaments. - escriu Bauçà - Ingereixo melmelada d’albercoc, d’una qualitat ínfima. És perquè dormo en demesia i massa aprop d’aquests veïns. Massa pocs metres me’n separen. Així ho tenen fàcil per assaltar-me quan els convé. Aquest vespre no ho faran. Ja dormen. Demà, segurament. Demà torno, en pes, a estar a la seva mercè. Convé que tingui el ventre ben disposat. Noto que començo a estimar-me una mica. El got, el plat, la cullera, aconsegueixo que siguin de vidre i de porcellana, harmoniosament alternats. El cas és que tinc massa pressa i els sants no estan per indecisions. O entres o surts, vénen a dir-te i, si no, pren el tren de muntanya. I és que efectivament tothom cavalca corsers ben espalmats. Ni de l’alcalde, en tinc el sentiment, ja no se’n fien. Com voldria que em fessin cas!”
Bauçà ha trobat una sinonímia tan poètica com verídica a l’equiparar la consciència dels ciutadans de la ciutat, acostumats a viure en les estructures de ciment, a la llum elèctrica i als sorolls d’escala, amb un carrer per on transcorren desordenades, o més aviat seguint aquest ordre indefinible que segueixen les coses que passen al carrer, les figures d’una consciència captiva en el seu temps i el seu edifici, però sense deixar de mirar, astorat i lúcid, el carrer des de la seva finestra.
______________
Imatge que il·lustra l’article de Catarrà.