Consolante
El consol
d’Anna Gavalda
Traducció de Xavier Garcia, Ona Rius i Carles Sans
Barcelona: Edicions 62, 2008.
544 pàgines, 21 €
De petits tots creiem en els contes de fades. El pare o la mare ens endolcia el nostre món, que perillava constantment al estar envoltats de tanta hipocresia, mentida i grisor. Ara, de grans, els Reis d’Orient només surten als anuncis i mirem incrèduls als polítics. Amb el pas del temps hem après a distingir la versemblança de les coses, creiem i recolzem allò que ens és proper, abastable, propi.
Amb la literatura passa el mateix: és la història que desprèn més versemblança aquella que roman en les nostres ments, la que ens convenç. Encara que el protagonista sigui un ase que parli o un heroi que s’enfronta a un ciclop. Com postulà Aristòtil, és preferible l’impossible convincent que el possible increïble; el relat que emana l’essència humana fa possible la nostra identificació en ell, i això ens provoca plaer.
El consol és un exemple d’aquest gaudi. No només aconsegueix una narració creïble, sinó que l’estil d’Anna Gavalda ens remet directament als processos més propis dels humans: dubtar, interrompre un pensament, escollir, pensar… Ella assegura que l’acte d’escriure és instintiu, que no li pot donar cap raó lògica, però també reconeix que per sostenir l’inmensa estructura del relat ha hagut de revisar incomptables vegades els maons de l’edifici que és El consol.
Els punts suspensius inviten a fer volar la imaginació, a acabar els diàlegs, fan partícip al lector de la vida mancada de significat del protagonista, el deixen entrar en el més íntim del seu ser… la seva buidor.
Projectes, amors, família i diners envolten el dia a dia de Charles Balanda, un reconegut arquitecte, però ell no viu al compàs d’aquests privilegis, sinó que sura en l’espai de la incertesa i volatilitat. L’escriptora tortura en Charles fins a la desesperació, el separa de tot allò que estima i remou el seu passat perquè se n’adoni de la seva manca de propòsits emocionals. Però aquesta és una història que acaba bé. Pot semblar que se’ns estigui venent un conte de fades, però Gavalda no pretén enganyar ningú: sap que en tota vida hi ha pujades i baixades, felicitat i desgràcia, i troba just que la seva creació també pugui gaudir d’una existència comuna. Si ens vol apropar a la novel·la amb un estil imitador del pensament, també ho vol fer amb un personatge ajustat a les vides dels lectors.
La remuntada del protagonista té un missatge esperançador i senzill: s’ha de viure el plaer de viure; el títol se’n fa ressó en l’original en francès: consolante és un mot que s’utilitza per designar l’última partida d’un joc en que no es guanya ni es perd, simplement es juga per fruïció.
Aquest plaer és el que ens vol fer sentir Anna Gavalda a tots els àvids del llibres, la delectació de la lectura, el plaer de perdre’s en un món de ficció que també podria ser el nostre.