La casa de les belles adormides
de Yasunari Kawabata
Traducció de Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera
Barcelona: Viena Edicions, març de 2008
124 pàgines, 14,50 €

La casa de les velles adormides és un relat que desfila per la fina línia entre la tètrica truculència d’una situació límit i la fonda humanitat dels records de joventut d’un home i la seva soledat, que s’acosten al final. Teixida amb una prosa límpida i delicada, la trama fa infusió lentament. Desprèn un aroma subtil, com una olor sentida en somnis, que va traçant dins nostre, amb suavitat, una meditació poètica sobre el sexe, la mort, i la fonedissa frontera que les separa.

Tota la novel·la transcorre en una casa al costat del mar. Un vell anomenat Eguchi truca a la porta. A la casa no hi deixen entrar a desconeguts, però a ell l’envia un amic. Li ha dit que hi van un grup de vells de confiança, de nit, i paguen per dormir al costat d’una jove nua i narcotitzada. Entra a la casa i la senyora li ofereix un te.

Eguchi guarda un secret; ell encara no ha perdut el que fa que un home sigui un home, tot i que poc li manca. Tot amb tot no pensa transgredir la norma de la casa. La noia no es desperta mai, sota cap circumstància, però no ha de fer res de mal gust, l’ha advertit la dona en creuar la llinda. Els vells, li assegura, en tenen prou de dormir al seu costat per a sentir l’alè intim de la joventut perduda. Des de la cambra s’escolten les ones.

L’estructura narrativa no podria ser més simple ni d’una efectivitat major, no en va Yukio Mishima considerà la narració atemporal d’aquestes cinc nits amb els seus matins, tal i com argumenta en l’article que li fa d’epíleg, l’obra màxima de Kawabata i una de les creacions més valuoses de la literatura japonesa.

Pel que fa al públic català, els pocs mots que no poden ser traduïts, referents a estris o estances que no tenen paral·lel en la nostra llengua, no entorpeixen una traducció que fa possible ensumar la sentor delicada del caràcter nipó. Les traces de la narració no abandonen mai la casa. En constitueixen el secret, que no pot anar-se’n fora de les parets de paper.

És, doncs, en aquest món protegit, on Eguchi farà balanç de la seva vida. No obstant, no es tracta d’una sola reflexió sinó de cinc, una per nit, i és aquí on el mestratge de Kawabata intervé fent que els pensaments de l’home vell s’adaptin a la pell de la xicota, a la forma de les sines, voluptuosa i canviant, a l’aureola dels seus mugrons o a l’olor de la pell fresca, encara sense màcula d’edat. Els pensaments semblen, a estones, enduts per la força d’una jovenesa induïda pel caràcter de les successives belles, cada nit diferents, que jauen al seu costat amb aire de beatífica somnolència.

En resum, es tracta de tota una fantasia, ara bé, a l’hora de classificar-la em venen els dubtes. Si la tractés d’eròtica sentiria que m’estic quedant curt, si de perversa que sóc injust amb la delicada prosa que impedeix que una situació sòrdida ho sembli, si de metafísica que, malgrat ser veritat, aquesta no és allò primordial de la historia. Caçar-la és com provar d’agafar el filaberquí de fum ascendent d’una branca d’encens. Potser la única cosa que és pot dir amb justesa és que es tracta, per complet, d’una fantasia japonesa.

• autor: Marc Montanyés