Emili Manzano dirigeix i presenta el programa de literatura L’hora del lector al 33. Assegura que la literatura no és «important per si mateixa», però reconeix l’existència dels Llibròfags, éssers que a part d’utilitzar els llibres per a ajustar la taula que balla se’ls llegeixen i eleven la literatura a la categoria de necessària. Periodista guardonat amb el Premi Ondas el 2004 i el Premi Nacional de Periodisme, fa tres anys l’haguéssiu hagut de buscar a l’Institut Ramon Llull però actualment el trobareu a la tele els dimecres a partir de les 23.30 h.

Laia: Per què és important la literatura?

Emili: Jo no diria que la literatura és important per si mateixa, com ho són les matemàtiques, l’astronomia, la biologia o la filosofia, sinó que hi ha gent per a qui la literatura és important, importantíssima, fins i tot indispensable per a la vida, com la música o la pintura. La literatura és una cosa absolutament inútil, i el mitjà perfecte per qüestionar o enfotre’s de les coses que ens volen fer passar per “importants”. Llegir és una manera de ser al món, una manera d’interpretar-lo, de gaudir-lo, de suportar-lo… Tot i això, la literatura d’una certa qualitat, la que aspira a un cert grau d’exigència artística, sempre ha estat del gaudi d’una minoria al llarg de la història.

L: Les sortides professionals d’una persona llicenciada en una facultat de lletres són molt minses. Vivim en una societat que ha arraconat les lletres, que n’ha esborrat els usos?

E: És cert que les humanitats no ocupen un lloc gaire rellevant a la nostra escala social, i que la malaurada divisió acadèmica entre ciències i lletres, que és un fenomen relativament recent, ha fet més mal que servei; ara bé, amb una titulació en filologia es pot aspirar a exercir una professió o un ofici molt dignes, fins i tot el de vicepresident de la Generalitat.

L: I arriba Sant Jordi. És la festa dels llibres, de les editorials, dels escriptors o dels lectors?

E: Sant Jordi és un dia en que el llibre té un protagonisme que no té la resta de l’any, i tothom s’ hi beneficia d’alguna manera d’aquesta festa, fins i tot els seus detractors.

L: Com ens hem d’orientar dins el magma del mercat editorial d’aquest 2009?

E: Com ho fem amb la resta de productes comercials: llegir bé les etiquetes, consultar al venedor especialitzat i no comprar allò que no hem de consumir.

L: Fes-nos de brúixola. Vull regalar un llibre a la meva filla Marta de 14 anys: fa 2n d’ESO. De petita li agradava que li llegíssim contes, però ara s’estima més passar-se les tardes entre fotologs, facebooks, xats i youtube.

E: Més que una brúixola, hauries de menester un endeví! Alló que fa que un llibre trobi el seu lector, o que cada lector trobi el seu llibre, encara és un misteri que es resisteix fins i tot a la mercadotècnia, perquè té a veure amb la sensibilitat, i no amb l’edat, la classe social i altres paràmetres mesurables. No hi ha raons objectives per suposar que ‘La plaça del diamant’ o els contes de Edgar Allan Poe hagin d’agradar més a una noia de 14 anys que a un dissenyador industrial de 35 o a una àvia que es deleix pel bridge.

L: Vull regalar un llibre al meu pare. L’han fet fora de la feina, té 50 anys i està a l’atur. Ara fa temps que no llegeix però li agrada el cinema d’acció. Havia pensat en alguna cosa de novel·la negra…

E:Qualsevol llibre que el distregui una estona de l’angoixa que deu patir el pobre home ja serà una bona tria, i això li pot proporcionar una novel·la negra, de misteri, o ‘L’illa del tresor’ o ‘Anna Karenina’ o les ‘Meditacions’ de Marc Aureli.

L: La meva filla llegeix molt. Ha estudiat psicologia.Tinc ganes de regalar-li un llibre que li pugui agradar de debò. Sempre li he regalat els bestsellers clàssics de cada any però els té en un prestatge sense llegir.

E: Si desa sense llegir els bestsellers de temporada ja és una bona indicació de les seves exigències. Prova amb un llibre que hagi superat les èpoques i les modes.

L: Som nòvios de fa poc. Li vull regalar un llibre especial, que li pugui sorprendre.

E: Regala-li els ‘Assaigs’ de Montaigne: quedarà garratibat.

L: I ara parlem de tu. Per què dirigeixes i presentes L’hora del lector?

E: Perquè és una oportunitat magnífica per utilitzar la televisió per parlar d’una activitat que es fa amb el televisor apagat. El 2001 vàrem començar aquesta experiència a BTV, amb el Saló de lectura, i ara fa dos anys tot l’equip ens mudàrem a Sant Joan Despí per veure si era exportable a una cadena gran.

L: Són pocs els espais cedits a la literatura en televisió. L’audiència vol programes de literatura? L’audiència és o es fa?

E: El món literari s’ha passat dècades acusant la televisió de ser la causa del seu declivi, de robar-li públic, i la televisió li ha respost amb el seu desinterès o la seva indiferència. Ara la situació ha tornat canviar, perquè la televisió ha perdut la seva hegemonia com a element d’entreteniment i informació en favor d’internet, que és un mitjà en el que la lecto-escriptura és essencial. Nosaltres, pel que fa al nostre programa, no pensem en termes d’audiència, en part per modèstia i en part perquè aquest és un terme amb el que els programadors televisius, sobre tot a les cadenes privades, però també a les públiques, se serveixen per justificar l’emissió de qualsevol animalada. Ens agrada més parlar de públic, de ciutadans interessats en trobar una alternativa a la pantalla que no els tracti només com a consumidors poc qualificats. Creiem que la televisió és un mitjà, no una finalitat.

L: Personalment, com t’enriqueix conduir un programa com aquest?

E: És una gran responsabilitat, perquè es tracta de compartir una afició, fins i tot una vocació personal, primer amb un equip i desprès amb un nombre d’espectadors prou ampli com per mantenir-nos en antena, i això sense renunciar a l’esperit crític, a la qualitat i a l’esperit de servei públic.

• autora: Laia Carbonell