La formació d’un mestre
Retrat de l’artista adolescent
de James Joyce
Barcelona: Edicions 62, 1999
272 pàgines, 7,50 €
Us heu preguntat mai com apareix una persona que revoluciona la literatura? Un artista singular que, amb la seva influència, canvia la manera de percebre les coses d’aquells qui l’envolten? El gran dubte, suposo, és si ja era de bell antuvi o s’ha fet amb el temps. És una pregunta difícil de respondre. Probablement, ni l’interessat sabria fer-ho sense enrojolar-se davant la seva manca de certesa. Tanmateix, podem prescindir d’aquestes absurdes digressions teòriques i gaudir dels relats de formació dels mestres. Allò que se’n diu una novel·la iniciàtica. I d’entre totes, sobresurt amb llum pròpia una obra cabdal: El retrat de l’artista adolescent.
El retrat és la novel·la més assequible d’en James Joyce. La començà just abans de marxar d’Irlanda i l’escrigué durant deu anys, fins a publicar-la el 1916 –dos anys després de finir-la. És una novel·la altament autobiogràfica que explica la història d’Stephen Dedalus, des què és petit fins que a l’entrada de l’edat adulta decideix trencar amb tot allò que l’envolta per perseguir el seu somni.
Res en Joyce és casual, començant pel mateix nom del seu alter ego: la juxtaposició del primer màrtir de l’Església i el gran mestre artesà de l’Antiga Grècia. No sé si Joyce es veia a ell mateix com un màrtir, però durant bona part del llibre l’Stephen sí que sembla encaminar-se cap a aquest camí. Així mateix, l’Stephen és un noi més espavilat i sensible que la majoria dels seus companys, amb una certa obsessió per la perfecció –ja sigui moral, estètica o lingüística.
El relat de l’artista adolescent està escrit com una sèrie d’esbossos: petites històries que podrien ser llegides de manera independent, però que mantenen la coherència global del llibre. La novel·la comença amb un to marcadament infantil i es va fent més adulta en el llenguatge i la temàtica a mesura que passen els anys de la vida del protagonista. Una discussió sobre la caiguda i mort d’en Parnell –molt present en l’obra joyceana- és la seva entrada al món dels adults. A partir d’aquí, el descobriment de la individualitat, l’aparició del sentiment de culpa i la lluita de la seva sensibilitat per fer-se patent es van entrellaçant en fragments magistrals.
Una obra tan variada té molts moments meravellosos. L’incident de les ulleres i la relaxació moral d’Stephen són sublims.
Nogensmenys, la part del retir espiritual és de bon tros la meva preferida. La descripció de l’infern que hi ha m’omplí els narius de sofre, ara que m’he tornat a trobar amb el llibre. I, per ser sincer, quasi deu anys després de llegir-la per primer cop, no poguí reprimir un cert tremolor de nerviosisme.
No sabria dir si Joyce nasqué un geni o s’hi convertí amb el temps, però allò que ens contà del seu procés de formació ha quedat com unes de les millors pàgines de la literatura universal.
Salutacions.
Després d’una apassionada lectura del “Retrat de l’artista adolescent”, que passa a ser un dels llibres més bonics que han caigut mai a les meves mans, no vaig dubtar a llegir-me “Dublinesos” i la experiència també ha estat profitosa.
Ara porto uns dies intentant recopilar una mica d’informació abans d’abraonar-me sobre “Ulisses”. No se si faig be o no, potser el millor seria , com recomanen en el pròleg de la edició en castellà, directament obrir el llibre i començar a gaudir-lo. El que passa es que preferiria llegir-lo en català. I al només estar editat en enquadernació luxosa es una inversió elevada.
Benvolgut Miquel,
Us he de confessar que jo vaig fracassar en el primer intent de llegir l’Ulisses. I el segon fou un èxit a mitges: el vaig trobar literàriament magnífic, però -no havent llegit ni el Retrat, ni l’Odissea i desconeixent la major part de referències que hi apareixen- vaig tenir la sensació d’haver-me perdut quelcom. No obstant això, us animo a que us hi capbusseu amb decisió, sense por i sense vergonya per haver-vos d’aturar a descansar.