Kerouac en família?
Cineclub
de David Gilmour
Barcelona: Empúries, 2009
208 pàgines, 16,90€
Què faríeu si el vostre fill de setze anys deixa de treure profit de l’escola? I si, a més a més, no mostra cap altre interès? Si el veiéssiu sense ganes d’estudiar, sense cap mena de vocació professional i fotent-se en problemes de tant en tant? Suposo que hi ha un munt de pares que es troben en situacions semblants. En David Gilmour, un crític de cinema canadenc, ens en presenta una: la que va viure amb el seu fill Jesse.
Cineclub és una novel·la autobiogràfica alhora que un llibre d’iniciació per partida doble. Cansat i desesperançat de veure com el seu fill s’absenta mentalment de l’escola, li proposa un tracte: pot deixar l’escola però haurà de veure tres pel·lícules per setmana amb ell. Ah! I res de drogues. En Gilmour aprofita l’avinentesa per intimar amb en Jesse d’aquesta manera. El cinema permet a pare i fill comunicar-se i anar-se fent confidències. Durant tres anys parlen de tot l’imaginable: sexe, drogues, noies i música rap.
Apart de l’edició descurada, Cineclub té un parell de problemes. El primer que apareix és l’infantilisme extrem d’en Jesse. Quan pregunta si l’Amèrica del Sud és un país, llençaríeu el llibre a la brossa, tot pensant que els nois de l’institut Degrassi no es veien tant talossos. L’altra cosa que costa d’empassar-se són els moments Bukowski en què pare i fill s’emborratxen junts. A més a més, hi ha un altre engany evident a la novel·la. La meitat del llibre és un acte masturbatori. No en el sentit todonià de l’escriptura, no. En cap moment en Gilmour mostra un amor desmesurat per ell mateix, sinó que fa allò que més fàcilment produirà resultats satisfactoris. El que vull dir és que bona part del llibre són breus crítiques de pel·lícules i comentaris sobre personatges que ha entrevistat. Molt interessants i enriquidors, però amb un regust agre de recurs fàcil.
Tanmateix, a mesura que Cineclub avança es va fent més i més interessant. El cor trencat d’en Jesse. El cor encongit d’en David. El pare veu com son fill comença a rodolar pendent avall i no sap com fer-lo tornar cap a dalt. El to del llibre es va fent més emotiu a cada pàgina i això li dóna un toc de sinceritat. Com més carrincló es torna en Gilmour, més real sembla allò que explica.
Tal com deia abans, Cineclub és una novel·la d’iniciació. En Jesse ha de trobar el seu lloc al món. D’altra banda, en David també té el seu propi viatge. Veu créixer el seu fill i s’adona que ell deixa de tenir la importància que tenia abans. Ho accepta i n’està content, però no pot deixar de sentir una mena d’enyorança. Potser també els pares s’esperen a Honalee fins que els tornem a necessitar.
Coincideixo plenament amb la ressenya. El vaig començar amb moltes ganes i n’estic enfilant la recta final, però ja no m’atrau gaire. L’únic que trobo interessant són els comentaris sobre les pel·lícules. La resta, la relació pare-fill, superficial i a estones poc creïble.