Diari, de Hélène Berr
“En despertar, tan dolça llum, i tan bell aquest blau encès”
Paul Valéry
Diari
de Hélène Berr
Barcelona: Empúries, 2009
286 pàgines, 18 €
El poeta Rainer Maria Rilke deia que sols l’amor pot copsar les obres d’art, celebrar-les i ser-hi just. Doncs, jo diria que només compartint el seu amor per la vida, contemplant el seu gust per la literatura i la bellesa exultant de París, podem llegir el Diari d’Hélène Berr, una jove jueva de vint anys, llicenciada a la Sorbona que viu envoltada de l’horror del nazisme que es va estenent com un tel negre i que penetra forçadament a la seva pell.
Aquest diari és sorprenent com a text literari perquè tot i que el gènere autobiogràfic no ha de ser estrictament literari, està escrit amb una poètica tant delicada com el vers de Valéry que el mateix autor va dedicar a Hélène en un exemplar de la seva obra. És aquesta qualitat literària un dels motius que fan especial aquesta obra. L’autora farceix el seu dia a dia d’un llenguatge precís, fluït, connotatiu, que suscita un ambient íntim i personal, com si el lector fos el seu confident, com si ella pogués intuir que al cap d’uns anys aquelles línies que escrivia a mà per calmar la por que captaven els seus ulls, captivarien els lectors i amb les paraules conformaria un lligam invisible amb el present.
«I potser qui llegeixi aquestes línies en aquest moment precís es commourà, com jo m’he commogut sempre en llegir en un autor que fa temps que és mort, una al·lusió a la seva mort. Recordo el moment en què, després d’haver llegit les pàgines de Montaigne va escriure sobre la seva mort, vaig pensar en una estranya actualitat: és mort també, ha succeït, ha pensat abans el que seria després i vaig tenir la impressió que havia enganyat el Temps.»
En l’escriptura autobiogràfica la realitat exterior és tant important que el desenllaç final resulta imprevisible o ingovernable per part del narrador. I és que el final li ve imposat a l’autora, els fets també li venen donats, ella només escull i reflexiona sobre aquells que, per algun motiu, la commouen o la toquen personalment. Amb les pàgines, avancen els dies i un cop estàs dins de la seva inèrcia quotidiana, un cop ja has entrat en la dinàmica de la seva vida, no vols intuir el final.
D’altra banda, és evident que gran part de la importància d’aquest diari és el seu valor testimonial com a document històric, semblant al d’altres precedents com el famós Diari d’Anna Frank. El relat dels fets, emmarcats en un context personal, fa que comprenguis el seu patiment al sotmetre’s a l’angoixa i la pressió que ofegava la societat. De fet, aquesta voluntat de transmetre els sentiments que es desprenien del seu entorn és un dels motius, en un principi, que la duien a escriure el diari.
«És una qüestió que sempre m’ha aclaparat, aquesta diferència entre allò que és actual i el que és passat, el pas del present al passat, la mort de tantes coses vives. En aquest moment vivim la història. Els que la reduiran en paraules, com Rumelles, es podran vanagloriar. Seran conscients que les línies dels seus escrits amaguen sentiments d’éssers humans? Que amaguen vides intenses, llàgrimes, sang i desassossecs? Pensar en el futur em provoca vertigen. Des de que sóc petita, m’ha turmentat el problema de la destrucció del món exterior amb la pèrdua del jo.»
L’obra, plena de reflexions entorn a la mort i la memòria, està estructurada en tres parts que corresponen als tres anys, del 1942 al 1944, durant els quals Hélène relata la seva vida. El dimarts 7 d’abril del 1942, comença el seu diari amb alegria, amb l’evocació d’imatges dolces, sentint la música que emanava del seu violí i harmonitzava la rutina d’estudi i lectura, retrata la calma dels dies a d’Aubergenville, a la casa de la seva família a les afores de París. També l’amor apareix pur, tendre i en un principi inconscient, al conèixer a la Sorbona el jove Jean Morawiecki, el noi dels ulls grisos. Però a mesura que passa el temps, el to del diari es va enfosquin i l’alegria dels primers mesos es va esvaint, diluïda en el nou panorama de la ciutat. La preocupació i la inseguretat tenyeixen les següents pàgines. El dilluns 8 de juny, apareix l’estrella groga, el símbol que capgirarà la seva vida i la del seu entorn.
«Són els dos aspectes de la vida d’avui: la frescor, la bellesa, la joventut de la vida, encarnada per aquest matí nítid; la barbàrie i el mal, representats per l’estrella groga.»
Més tard, es produeix l’internament del seu pare al camp de Drancy. Llavors Hélène esdevé de cop conscient de tot allò que obscureix i enverina París l’estiu de 1942. Com diu Patrick Modiano l’autor del pròleg: «L’Hélène manté els seus ulls ben oberts. No es refugia. Se solidaritza el sofriment i la desgràcia.» Treballa a la seu d’UGIF, l’Union générale des israélites de France, com a assistent voluntària pels interns de Drancy i Loiret, està en contacte amb les famílies dels deportats i en especial, amb els nens que s’han quedat sols. I la solitud també l’acull a ella, el noi dels ulls grisos, amb el que havia començat una relació, se’n va Espanya. En la seva absència i conscient del perill que l’assetjava, continuarà escrivint el diari perquè si l’horror l’atrapava, l’escrit arribés al seu estimat. La imatge de Jean Morawiecki serà, per a ella, un oasi de pau enmig del sofriment. Poc a poc, veu més gent que fuig del seu entorn, però ella romandrà, forta i decidida, com els seus escrits, tal com diu Mariette Job, neboda de Hélène Berr i transmissora del diari: «Enmig d’aquest període infernal, d’aquesta injustificable crueltat dels fets, roman la presència forta i lluminosa d’Hélène, per sempre més».
Per últim, un final colpidor, que prem el cor del lector i que em recorda uns dels molts versos que Hélène Berr va reproduir al diari perquè a vegades només la poesia pot transmetre el que un vol dir.
S’ha alçat sobre les ombres de la nit;
l’enveja, la calúmnia, l’odi i el dolor,
i aquesta angoixa que els homes malnomenen plaer,
ja no el poden tornar a tocar ni turmentar;
del lent contagi del sutge del món
ara és immune i ja no podrà lamentar mai més.
Un cor fred, un cap inútilment canut.P.B. Shelley, Adonäis, une élegie sur la mort de John Keats.