Cròniques de Baile Átha Cliath
Dublinesos
de James Joyce
Barcelona: Edhasa, 1989
279 pàgines, 18 €
He d’avisar de bell antuvi que qui cerqui una engruna d’objectivitat en aquesta ressenya perdrà el temps de mala manera. Si cregués en algun ésser superior seria en un irlandès, mig cec, bevedor, sense gota de pistrincs a les butxaques i que escrigués excelsament d’allò més mundà. Casualment –vés, quines coses!-, aquest bon jan existí i fou un dels que revolucionà la literatura anglesa a principis del segle XX.
Dublinesos és el primer llibre de narrativa que publicà en James Joyce. És un llibre de contes i, per bé que aparegué el 1914, feia uns quants anys que maldava per trobar algun editor amb prou nassos –fet que es repetí amb les seves següents obres. Les dificultats de l’autor venien del fet que havia escrit un llibre sobre una ciutat petita, on la gent es coneixia i se sabia els secrets, i les persones que havien estat model dels personatges s’hi podien reconèixer (per saber-ne més de les tribulacions i problemes amb que es trobà, us recomano de llegir Pound/Joyce: The Letters of Ezra Pound to James Joyce, traduït al castellà com a Sobre Joyce).
Tal com deia, Dublinesos és un recull de petites històries quotidianes –quinze, concretament- que ja deixen veure els trets característics de l’autor: la descripció detallada i realista dels llocs, la gent i les situacions, la introspecció dels personatges i la presència de l’instint sensual –culminat o latent. En les primeres històries, els protagonistes són nens i, de mica en mica, el paper principal l’agafen els adults –talment com ocorre en les edats de l’home i la dona. Així, sense ni adonar-se’n, el lector es troba amb la descripció d’aquella societat de tombant de segle: amb un paper predominant de l’Església, greus problemes d’alcoholisme, renaixença cultural i lingüística no sempre reeixides i tensions polítiques soterrades. A més a més, hi apareix un altre argument constant de tota la seva obra: la dificultat dels irlandesos viatjats per reintegrar-se en aquella ciutat. Tots i cadascun d’aquests punts formen part del seu periple vital, dels seus anys de formació i de la seva contradictòria –a voltes- vida d’exiliat voluntari.
L’obra de Joyce és paradoxal per dos motius: primer, quan aconseguí publicar Dublinesos, ja feia deu anys que vivia al continent; segon, aconseguí convertir-se en un dels autors més universals tot i escriure d’una tèmatica completament local. Suposo que aquest darrer punt deu ser incomprensible pels advocats de la globalització i el mestissatge cultural extrems. Joyce va mostrar que allò que ens fa interessants de debò és explicar qui som realment, sense impostures ni afegitons.
Joyce no falla mai, és una inversió fiable al 1000%.
Bona lectura!
quina posició política, en la seva opinió es la que manté en James Joyce? Es manté fidel al llarg de la seva vida a ella? sino quina fou la seva tendència al llarg de la seva trajectòria? Mercès d’antuvi. No he estat mai capaç de forjar-me una idea clara.
Benvolgut SHIKIBU,
M’és força difícil contestar-vos aquesta pregunta perquè em trobo amb el mateix dilema que vós. En les seves obres hi veig força enaltiment del parnellisme, una certa desconfiança envers els fenians i una clara distinció entre irlandesos i anglesos. A més, no es pot negar que la seva obra és totalment dublinenca. Per contra, l’únic passaport que va tenir al llarg de la seva vida va ser el britànic.
En la meva opinió, foren la divisió religiosa d’Irlanda i el seu ateïsme els fets que van fer-li prendre una posició passiva i distant cap a tots els esdeveniments que ocorregueren al seu país.
Un altre fet interessant és que tot i ser un artista d’avantguarda no es va deixar seduir per cap de les ideologies totalitàries que van irrompre amb força aquells anys. A risc d’equivocar-me, jo me n’he forjat la imatge d’un liberal com Russell. Amb més dosi d’escepticisme, potser.
Mercès, per la seva molt complerta resposta. Intentaré de seguir la seva recomanació i aconseguir el llibre The Letters of Ezra Pound to James Joyce.
En els temps que corren… em sembla molt encertada la seva reflexió sobre el “localisme” , “la universalitat” i “l’essència d’un mateix”. Em sembla que és una de les lliçons que podem aprendre del mestre Joyce.No cal recòrrer a les exaltació d’elements folkòrics, sino mantenir-se fidels a nosaltres mateixos i la nostra identitat veritable.