Primer i últim intent
El procés de Nuremberg
de Carles Sentís
Barcelona: Edicions La Campana, 1995
170 pàgines, 10’5 €
Deia Albert Einstein que el món no està en perill per les males persones, sinó per aquelles que permeten la maldat. Arribar al poder, permetre i participar en el genocidi jueu i d’altres grups, va tenir un càstig mesurat per la justícia.
Els Judicis de Nuremberg són aquells processos judicials que van tenir lloc a la ciutat alemanya de Nuremberg de 1945 a 1949. La proposta venia liderada per les nacions aliades i guanyadores de la Segona Guerra Mundial i va servir per jutjar, sancionar i condemnar a dirigents i col·laboradors del règim de Hitler. El procés va durar quatre anys, es va desenvolupar sota jurisdicció americana i va servir de precedent per la posterior justícia internacional, tot i que es va posar en entredit la seva legitimitat, donat que era el primer cop que es celebrava un procés judicial d’aquestes característiques.
Carles Sentís (Barcelona, 1911) va ser l’únic periodista català que va poder accedir a la sala de judicis com a periodista neutral. Només un altre periodista de La Vanguardia i un enviat de l’Agència EFE van representar el testimoni de l’Espanya de Franco. Carles Sentís, aleshores periodista de l’ABC, va viure el dia a dia de bona part del Procés i va publicar les cròniques a la capçalera del règim.
Al llarg dels anys 40 i principis dels 50, la repressió del dictador i la censura eren més severes que mai i només capçaleres controlades pel franquistes com La Vanguardia o l’ABC van poder sobreviure al genocidi particular que va viure el periodisme a Catalunya: centenars de diaris i revistes van desaparèixer. Les cròniques que enviava Carles Sentís van passar la censura i van ser publicades. Cal dir, però, que això beneficiava a Franco enormement en les seves relacions exteriors, donat que els jutges del Procés eren representants de les nacions aliades (Estats Units, Rússia, Anglaterra i França).
L’autor va ser clau al llarg de la transició, tot i que molts no han vist amb bons ulls el seu paper al llarg de la dictadura, ja que va ser dels pocs periodistes catalans que va poder seguir exercint el seu ofici, tot i renunciar a la seva llengua. El seu últim llibre, Memòries d’un espectador, repassa la seva trajectòria fins al 1950, de manera que suposem que es tracta d’un primer volum de memòries. En aquest període s’emmarquen les vivències que es narren en el llibre El Procés de Nuremberg.
Després d’uns aclariments i contextualització inicials, Carles Sentís recupera les cròniques originals, en castellà, de com es van viure aquells dies. Sentís procura donar-li un to més humà a uns judicis carregats de jurisprudència i paperassa. El perfil dels vint-i-un acusats serà el traç principal de les seves pàgines: com actuen, com parlen, com es defensen. Gairebé a la meitat del llibre d’aquesta edició, s’ofereixen fotografies en blanc i negre dels judicis i dels acusats.
Tot i que els principals culpables dels crims no estaven allà (Hitler s’havia suïcidat, igual que el seu segon, Himmler), el Procés de Nuremberg va marcar un abans i un després en la col·laboració internacional en temes de justícia i dret. Va ser el primer experiment i l’últim, ja que es va intentar fer un procés similar després de la guerra de Bòsnia, però no va sorgir el mateix efecte i els interessos eren molts més accentuats. Amb aquests judicis es va aconseguir, sobretot, que el poble alemany no quedés estigmatitzat i que paguessin els vertaders culpables d’un dels pitjors capítols de la història.
L’indecent Sentís i els indecents que el llepen: http://xavierborras.blogspot.com/2009/01/el-collegi-de-periodistes-vexa-els.html
Sí, jo també estic d’acord amb el reciclatge i en rebutjar el que ens han venut. Si, almenys no era la vertadera cara, la va preferir per no perdre la feina, però sí perdre la condició.
Em fan gràcia les conclusions finals, tan a la lleugera…
Si sobre alguna cosa s’ha reflexionat després de l’holocaust és precisament sobre la col·laboració del poble alemany en tot plegat.
Els veritables culpables van pagar amb Nuremberg? N’estem segurs? N’estem segurs que qui va matar 6 milions de jueus era qui ho ordenava? O també en té alguna culpa el poble que ho accepta, el veí de Bonn que conduïa els trens, l’alemany de Baviera que segregava els malalts dels que podien treballar o el ciutadà exemplar de Munic que premia el botó dels crematoris? Quina culpa hi ha en tot plegat dels països aliats, que coneixent les pràctiques nazis les toleraven? Quina culpa tenen en tot plegat les mateixes organitzacions jueves, que facilitaven als nazis les llistes d’aquells que calia deportar?
Bona discusió, tot i que discrepo en certa part perquè així pagarien tots els pobles la col·lecció de dictadures, atemptats, crims, assassinats, genocidis a nivell nacional que hi hagut al llarg de la història. Tot i això, estic d’acord en que callar i assentir, a vegades, és la pitjor manera de fer les coses. Volia remarcar especiament que, de totes maneres, és un punt clau que es decidissin a reunir i començar a fer justícia internacional en una mateixa direcció, però obvi i trist que hi hagué encobriments, mentides i veritats a mitges. Segurament no va ser un procés jugat net. Sobretot volia destacar el paper del periodista que fa Sentís tenint en compte el moment que viu i al què renuncia
Hi ha una cosa que no es té mai en conte.
Si haguessin estat protestants, testimonis de jehova, escocesos o qualevol altre grup de persones hagues passa el mateix?
Haguessin matat a 6 milions de persones sense que ningú fes res per evitar-ho?
No siguem hipòcrites, el poble alemany va pecar de soberbia però molt altres hi van participar de forma passiva.
Només cal mirar quan es va incorporar EUA al conflicte.
Predomina el mentre a mi no hem toqui que facin el que vulguin.
Ja ho va dir bé Albert Einstein “el mòn no esta en perill per les males persones sinó per aquelles que permeten la maldat”