Herba d’enamorar
de Teresa Moure
Barcelona: Edicions La Campana, 2006
406 pàgines, 21 €

Cal canviar de punt de vista i apropar-nos a la vida íntima, a les coses petites, als plaers senzills, per entendre la història que ens explica Teresa Moure en la seva novel·la Herba d’enamorar. L’excusa és la vida d’un famós filòsof, René Descartes, que acaba esdevenint, al cap i a la fi, el personatge més trivial de la trama, un simple fil connector entre les vides de tres protagonistes: la reina Cristina de Suècia, gran admiradora del treball de Descartes que el convida a fer una visita al seu palau d’Estocolm; Hélène Jans, una dona dedicada a l’estudi i pràctica de les propietats curatives de les herbes (anomenada bruixa en la seva època) qui va ser l’amant del filòsof i va tenir un fill amb ell; i l’estudiant de filosofia Einés Andrade, que intenta acabar una tesi doctoral sobre Descartes en una universitat moderna.

Tot i estar separades geogràfica i temporalment, aquestes tres dones tenen molt més en comú que la seva eventual connexió amb un filòsof de renom. Comparteixen una rebel·lia i una forma de pensar lliure, que apliquen sense manies a la seva vida diària. Cada una d’elles viu aferrada a uns valors potser diferents, però amb els que és fàcil identificar-se, i porta una existència basada en la vida quotidiana, en els records i les vivències mundanes, que són, al cap i a la fi, les històries de les grans passions i de les fetes llegendàries.

Aquella tarda d’estiu va quedar demostrat, clarament i distintament com aleshores es portava, que per fer filosofia sobraven aires de poeta i maneres triades, que amb una olla al foc i les faldilles arromangades perquè aquella caloreta que el sol regala els acaronés les cames, estaven totes dues com assegudes a la seva càtedra de París o de Leiden o d’Uppsala, que això tant se val. Van menjar patates i van beure cervesa, van plorar com magdalenes, van riure de gust, es van treure les penes, van teixir idees. Ras i curt: van filosofar.

Teresa Moure, escriptora gallega defensora de les llengües minoritzades, feminista i activista antiglobalització, ens ofereix una història de ficció basada en dades històriques, on reivindica un feminisme just, plasmant un petit tast del que les dones, oblidades per la història, han contribuït a la humanitat. I ho fa en una tècnica femenina, de formes suaus i arrodonides, que evoca la intimitat dels secrets entre amigues, la tendresa de les carícies, les passions de les enamorades. I, per una vegada, no es tracta d’un feminisme cec, agressiu i en busca de culpables, sinó d’un reivindicació justificada del que cada dona és i fa en la seva vida i en la vida dels altres, tenint en compte des d’una important reina que abdica perquè no vol tenir fills fins a una insignificant camperola que exerceix la seva professió de “bruixa” tot i ser considerada una sacrílega, sense oblidar l’estudiant, encara un projecte indefinit, que es qui reivindica en la seva tesi la importància de les dones en la vida d’un filòsof mitificat.

El resultat d’aquesta barreja és un llibre no pas curt, però que es llegeix sorprenentment de pressa (per desgràcia d’aquells que, quan ens acostem als últims capítols d’un llibre, ens comença a entrar aquella malenconia que no voldria que s’acabés mai la lectura), on s’hi entreteixexen tres històries. D’una a l’altra, s’hi filtren cartes enviades per correu a cavall, apunts, encanteris, e-mails, poemes i receptes que, en conjunt, configuren la lectura de capítols curts i apetitosos. Com els bombons, et deixen amb ganes d’agafar-ne un altre… En resum, una novel·la que, sense mancar-li contingut, és una d’aquelles que hauríem de llegir estirats a una hamaca a l’estiu, o davant del foc a l’hivern, o amb música tranquil·la a altes hores de la matinada.

• autora: Olga Martínez