Ja en tenim 30!
Ja en tenim 30!
d’Eva Santana
Barcelona: Columna, 2008
184 pàgines, 18 €
La literatura catalana viu la glorificació de la trentena. Després de la feina feta per la Sílvia Soler com a cronista del pas als quaranta, aquest 2008 ha estat l’any de lloar els trenta anys, aquella època en què comencen la majoria d’hipoteques, aparellar-se costa més del que era habitual i les ressaques “ja no són el que eren”.
D’entre els títols escrits per i destinats als de la trentena cal destacar-hi Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, de la periodista Llucía Ramis i, el títol que ens ocupa, Ja en tenim 30!, d’Eva Santana.
A Ja en tenim 30! la Santana ens explica les aventures de la Jovita Martí, mileurista estàndard i desgraciada en amors, i més concretament la vida de la Jovita i les seves amigues, cinc joves de trenta que, com toca en els temps cosmopolites on vivim, continuen trobant-se i explicant-se les penes mútuament. Fins aquí, el típic llibre de relacions, trena d’històries corals, versió femenina de En la ciudad.
Tot i això, Ja en tenim 30! té diverses virtuts que ens obligaran a llegir-lo d’una tirada i, en acabat, a no guardar-lo amb les novel·les de passar l’estona sinó entre les històries per rellegir i tenir a mà. En primer lloc l’humor desbordant i el bon rollo que, tot i les situacions de vergonya aliena, la Santana insufla a tot el que escriu. Així la frescor i vitalitat dels diàlegs de la Jovita, el patètic alterego que s’ha muntat l’escriptora, assoleixen nivells antològics, greatest hits de la comèdia catalana recent en un país que cultiva la comèdia poc i malament.
A més s’hi agraeix el fresc realment fresc de la Barcelona actual que, com qui no vol la cosa, es va desplegant al llibre: l’obsessió pel Facebook, fenòmen de moda aquest 2008 i que explotarà aquest 2009, els tediosos salons de la construcció, nits a bars secrets al Raval, els intel·lectuals pedants, les relacions estancades, les suors del metro, viatges a comunes okupes o odisees als Rodalies són el material real amb el que l’Eva Santana aixeca aquest dia a dia jovític, de la Jovita.
Més enllà de moralitzar, sembla talment com si l’Eva Santana s’hagués dedicat a recollir el bo i millor de l’anecdotari del seu entorn (amigues, companys de feina, exparelles) i, a pedaços, hagi construït aquestes 5 catalanes de ficció a partir d’històries que, de tant estrafolàries, han de ser per força reals. I aquest realisme patètic, que de tant delirant i honest ens explica i ens retrata, ens sedueix i ens atrapa fins a l’última pàgina.