Memòries del Gran Masturbador
El mal francès
de Lluís Maria Todó
Barcelona: Destino, 2006
Premi Josep Pla 2006
340 pàgines, 19 €
Qui és en Lluís Maria Todó? Si algú no ho sap, li ho diré tot seguit: un noi de casa bona que se’n va en orris, el fill d’un franquista sociològic i, sobretot, un esnob. Com aquest modest ressenyador ha arribat a aquesta definició? Doncs, llegint El mal francès -la novel·la onanista amb què guanyà el Premi Josep Pla de l’any 2006.
En Todó ens explica la seva experiència a França a la primavera de 1969. No, ell no va ser a les revoltes de París. Ell era a Pau, estudiant literatura. Ja es veu que això no és pas el súmmum de l’èpica. Allò que ens conta l’autor és com va descobrir la seva homosexualitat i va intentar no afrontar les conseqüències que se’n derivaven –moltes i força complicades, tenint en compte que havia deixat embarassada a la seva núvia. Tanmateix, que ningú s’esperi la història d’un reguitzell d’encontres sexuals amb francesets de bon veure. No. En Todó no és en Bukowski. Ni en Miller. Si de cas, en alguns passatges recorda en Humbert Humbert. I tot i que intenta posar-hi algun fragment reflexiu, allò de què manca més el llibre és de sentiment. Enlloc es troben els dubtes que devien tenallar-lo. L’autor menciona que en tenia, però no els explicita prou. En Todó és pudorós. I ha escrit una novel·la burgesa –petit-burgesa. Suposo que l’origen deu deixar una forta petjada.
El mal francès no pretén ser un llibre d’iniciació. Tal com explica el mateix Todó, és una novel·la per sortir del pas. Ben escrita, però apareguda només perquè a l’autor li mancà la inspiració per completar un altre projecte. Llavors, aprofita un diari retrobat per explicar-nos la seva afirmació homosexual i desgranar altres idees que li venen a la memòria. I, aquesta, és al meu entendre la trampa de l’autor: intentar despullar-se sense treure’s la roba i inundar tot el text amb les seves fílies i fòbies –que són molt nombroses. Així, El mal francès té fragments narratius, d’altres d’assaig i nombrosos trossos de literatura pamfletària. No se m’entengui malament. Algunes reflexions són força interessants, però no omplen el buit d’allò que hi manca.
No sabria dir si és un èxit o un fracàs de l’autor, però en acabar El mal francès, tenia dubtes de si havia llegit un llibre seriós o una novel·la còmica. En Todó es passa tot el temps masturbant-se –metafòricament parlant. Aquest home s’estima! Ell és bell, intel·ligent, amb un gust exquisit i excel·leix en l’amor propi –aquest cop, al peu de la lletra. I els catalanistes –sobretot els convergents- són la gent més mediocre sobre aquest petit planeta.
En Todó és un bon escriptor a la recerca d’una novel·la genial. Escriu bé i té una vasta cultura, però sembla errar en l’actitud d’afrontar el repte. Si m’acceptés un consell, li diria que deixés de denunciar confabulacions per silenciar-lo i es posés a escriure prescindint de les seves obsessions, perquè El mal francès només és una llarga i espessa escorreguda literària.