“Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc…”

per Patricia Monge

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983), un dels pilars de la literatura catalana moderna i, segurament, una de les nostres escriptores més internacionals. Acaba de clausurar-se l’Any Rodoreda: aquest 2008 celebràvem el centenari del seu naixement. Amb motiu d’aquest brindis, la Fundació Mercè Rodoreda (Institut d’Estudis Catalans), la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Llull han considerat cabdal fer un programa d’activitats. En aquesta agenda han tingut lloc exposicions, rutes literàries, projeccions, conferències, lectures públiques, etc. Les festes de Gràcia, vila tan arrelada a l’autora, li van dedicar la festivitat i va ser motiu en la majoria de publicacions locals. Els objectius de l’Any Rodoreda són, tal com resen a la pàgina web de la celebració:

- Promoure l’estudi i la difusió universal de la figura i l’obra de Mercè Rodoreda i de la internacionalització de la seva obra, i, a través d’ella, de la llengua i la cultura catalanes.
- Coordinar i difondre les iniciatives de totes les institucions i empreses, nacionals i estrangeres, de manera que permeti de realitzar aquest projecte a través d’edicions, traduccions, conferències, exposicions, representacions teatrals, audiovisuals, etc.

El resultat ha estat una organització desplegada arreu de Catalunya que ha recordat amb els cinc sentits la figura de Mercè Rodoreda i ha donat fruits que també quedaran en la memòria: premis, dossiers, noves entitats, reedicions i nous estudis sobre l’artista.

Entre les novetats, trobem l’adaptació d’aquesta obra a teatre  de la mà de Josep Maria Benet i Jornet, posada en escena al Teatre Nacional de Catalunya. També s’ha publicat un opuscle sobre l’escriptora, així com la versió corregida i augmentada de Tots els contes.

El seu perfil internacional ha estat una de les facetes més destacades al llarg d’aquest aniversari. Mercè Rodoreda ha calat fons arreu del planeta, especialment al món anglosaxó (a la universitat de Nova York hi ha una càtedra Mercè Rodoreda).

La plaça del diamant

En aquest aniversari tan especial, la gran cita europea del llibre, la Fira de Frankfurt també va voler posar el seu granet de sorra: l’editorial Shurkamp va regalar 40.000 exemplars en alemany de La Plaça del Diamant, novel·la cabdal en l’obra rodorediana.

La Plaça del Diamant. Un escenari al barri de Gràcia barceloní en un context de postguerra espanyola. Molts crítics coincideixen a dir que és la seva millor obra i la que s’ha traduït a més de vint idiomes, a banda de ser la seva novel·la més llegida.

La Natàlia representa la dona que va protagonitzar el final de la guerra espanyola i el camí a la transició. Una dona que es rebel·la a un món que la sotmet, que li canvia la identitat (de Natàlia a Colometa) i que li comporta, a la vegada, un canvi de personalitat.

Amb dosis de naturalisme i fent ús del monòleg, el lector s’endinsa al diamant en brut dels sentiments de la protagonista i a un punyent final. El simbolisme és essencial en l’entrellaçat d’aquesta obra: un mosaic clau per desxifrar l’argument. Símbols com ara els coloms i el seu parrupeig, el ganivet, la balança o l’embut conformen el dramatisme en què viu la Colometa i a la qual Rodoreda li ret un homenatge personal.

Una visió personal de la retratista de dones

per David T. Baró

Encara que ja força temps que no llegeixo cap dels llibres de la Mercè Rodoreda i algunes trames se m’entrellacen o se m’esborren detalls de les històries, hi ha alguna cosa que en resta: les seves dones. Dins de les seves magnífiques històries hi ha quelcom encara més important, allò que les lliga i manté unides. El meu record dels llibres de la Rodoreda són els personatges femenins. Complexos, plens de matisos i bifurcacions. Rugosos, fins i tot. I evolutius.

Als trenta anys i després de separar-se, publicà Aloma. La seva protagonista és una noia jove, com ho era ella quan es casà. Són els anys de la República. Temps d’esperances i anhels de llibertat. No tant sols en l’àmbit polític. Aloma, deia, és una noia jove i un pèl ingènua, podríeu afegir-hi. Sí, per què no? Però no ho és tothom, quan és jove? Aloma és seduïda, prenyada i abandonada. Com tantes altres noies ho havien estat abans i ho foren després. Aquest fet, però, fa créixer l’Aloma. Ella tindrà el fill i està segura que se’n sortirà. Aquells anys ho havien de canviar tot –fins i tot, la manera d’encarar la maternitat de les dones solteres.

Durant el seu llarg exili escrigué la seva novel·la més famosa: La Plaça del Diamant. La protagonitza la Natàlia, quE també és una noia jove del temps de la República. I també és força ingènua. Bleda i tot, la recordo. Fins al punt de deixar-se canviar el nom pel de Colometa. Ella s’enamora i es casa. La vida de casada potser no és allò que esperava, però hi ha l’amor i l’esperança que tot ho poden. Tanmateix, arriba la guerra. I el desastre. I després de la guerra, ella es troba sola, desemparada i amb un parell de criatures. Si llegiu la Plaça del Diamant, hi veureu quina és la seva resolució davant d’aquest tràngol. Realment, fa paor. Imaginar-se això en el cap d’una mare fa que sentim la seva angoixa i desesperació. No obstant això, jo no puc titllar-la de dèbil. Ho ha perdut tot i en un darrer espeternec intenta escapar d’aquell món de ruïna. I al final, s’assossega. Es resigna, diran alguns. No hi estic d’acord, s’encara al futur amb maduresa.

Mirall trencat la publicà quan ja havia tornat a Catalunya i s’havia mort el seu company de les darreres dècades. En aquest cas, la novel·la és coral i abasta un llarg espai de temps. Tanmateix, els personatges femenins destaquen extraordinàriament, en especial la Teresa Goday –una dona que fa el que fa perquè és resoluda i està convençuda que és el millor que pot fer. Qui la jutjarà? Un altre cop, una noia jove seduïda. Fa més de cent anys, això desgraciava la vida de qualsevol dona i l’abocava al món de la prostitució. Tampoc hi havia tantes coses per triar i s’havien d’aprofitar les oportunitats.

Llegint les obres de la Rodoreda és fàcil pensar que les dones que dibuixa són, en bona part, ella mateixa. Pel que sembla, ella visqué la vida que, en bona mesura, volia. Les circumstàncies podien alterar-la-hi, però, passional i tossuda, cercà sempre la felicitat i la independència personal. I, clarament, parts d’aquest geni apareixen en les seves creacions. És probable que els meus records no siguin del tot acurats, però guarden la impressió que em causaren els seus llibres.

Tots Els Contes

per Vicenç Nieto

Tots els contes
de Mercè Rodoreda
Barcelona: Edicions 62, 2008
472 pàgines, 25 €

Edicions 62 celebra el centenari del naixement de la Mercè Rodoreda reunint en un sol volum tots els seus contes. En primer lloc, els “Vint-i-Dos Contes” (1958) que van protagonitzar el seu retorn literari després de la Guerra Civil i l’exili, després “La Meva Cristina i Altres Contes” (1967), continua amb “Semblava de Seda i Altres Contes” (1978) i, per acabar, “Viatges i Flors” (1980). Això ens permet gaudir en un sol volum de la perícia de la Rodoreda amb la narració curta i el conte. També ens permet copsar l’evolució de l’autora en la forma d’escriure els seus contes; cada vegada més concisa, més concreta i més imaginativa.

Els primers vint-i-dos contes ens parlen d’homes i dones tristes que voldrien una altra vida. Normalment són gent senzilla, treballadora, amb problemes quotidians i situacions corrents de la nostra vida. El paisatge és clarament urbà: Barcelona, París i Ginebra. Aquest primer recull desprèn tristor. Els protagonistes dels contes no són feliços. Hi ha malalts,  gent a disgust amb la seva parella, suïcides, emigrants, presoners, molta por i molta pena. Si no, mireu aquests finals de conte:

“../.. S’estirà al llit a les fosques. A la matinada encara plorava:”
“../.. això és el que em fa estar més trista perquè penso que serem un parell de desgraciats. Però. Mira…”
“../.. ni els dies més dolents dels meus divuit anys no havia tingut un desig tan furiós de morir”
“Passà molta estona abans no pogué desfer les pastilles. Les partia amb la punta de la cullereta, però tenia por de fer massa soroll. Començà a partir-les amb els dits. La tassa era massa petita. Agafà un bol i ho abocà tot a dins. Hi afegí aigua. Mig desfetes, mig senceres, s’ho begué tot. “Horrible. Horrible. Menys horrible que…” Li agafà por, molta por…”Por de què, ara…? Por de què…”

Imagino que les experiències vitals de la senyora Rodoreda (la Guerra Civil, l’exili…) la van marcar profundament i això és reflecteix en el tarannà dels seus primers contes.

El següent recull del recull ja té un altre to. El primer conte és un delícia. Una colla de gent sense res a veure; pintoresca, però molt real, es troben davant del mar, xerren, juguen i es mullen perquè plou. Un cant a la senzillesa del viure i al fruir de la vida. “es (1978)
Potser que des del 58 al 67 l’autora ha tingut moments millors i això es reflecteix als seus contes. Més alegres, més vitals sense la grisor del primer recull. L’autora es veu capaç de rellegir “La sala de les nines”, de Llorenç Vilallonga, d’escriure tal qual la xerrameca d’una minyona papissota i ens parla d’amor, de bestioles, de flors, de cançons de bressol… per acabar reinterpretant també el mite de Jonàs i la balena, ací un pescador i la Cristina.. Són històries amb més vida i més alegria.

Formalment, el conte es torna més breu; més ràpid i més viu, adequant l’estructura al to dels contes.

“Vine’m aquí, cargolí de sargantana tripallonga! Riu! Corre, riu!…Pellofinga boja, ensenya les dentetes… A veure? Una, dos, tres… i mitja! Que baixa per la geniveta avall. Alça els bracets, alça… Saps què fan les senyores? Seuen al saló i mengen dolços i totes diuen, el meu marit, el meu marit… i tu i jo ens divertim, cagallona, més que cagallona. Ensenya’m la panxota…”

Amb el tercer recull, tornem a la grisor i a la tristesa, no tan accentuat com al primer, però no n’hi ha l’alegria de Cristina, en què, a més a més, els contes estaven deslocalitzats tant en el temps com en l’espai . A “Semblava de Seda” tornem a Barcelona, a París i a Ginebra, a la Guerra Civil i a la guerra en general. També tornen els adulteris, la insatisfacció i la por. El conte torna a ser més llarg, però també més elaborat. Són contes que t’agafen i que no els pots deixar. Gairebé sempre amb final obert, tal com manen els cànons universals del conte. El darrer és una petita obra de teatre molt ben construïda, amb diàlegs vius i creïbles i una història molt actual.

“Fa uns quants dies dos guardians hi van trobar un home amagat i el van matar a cops de pala. Em van fer venir amb el carretó per buscar-lo. Se m’obria el pit; el pes semblava que m’havia d’arrencat els braços. Ni el vaig conèixer. Tenia la cara agrumollada de sang. Un fang negre. Amagar la cara”

”Viatges i flors”, el darrer recull, no té res a veure amb els anteriors. Ací la prosa es torna poesia i els texts són líricament extraordinaris. Per dir-ho d’alguna manera, és poesia escrita en prosa. Són contes molt curts, unes ratlles, full i mig com a màxim, en què l’autora ens parla d’unes flors impossibles: la flor dolenta, la flor boja, la flor ombra, i d’uns pobles inexistents: el poble de tota la pena, el poble de la bruixeria, el poble dels penjats…

Darrere d’aquests lirisme s’hi amaga un subtil retrat de la nostra societat, en el cas dels pobles:

“De seguida vaig veure la muntanya esguerrada, partida pel mig, i, als seus peus, carretons i mes carretons, homes i més homes enfilats d’ací i d’allà a punt de matar-se en equilibris impossibles ../.. De l’or, en aquell poble, no en feien gran cosa. Se’l ficaven, si es pot dir Aixa, a la boca. ../.. Era la seva dèria; frega que frega, enllustra que enllustra: com brilla, com brilla, Com he dit se’l posaven a la boca; tots dents d’or, colls d’or a dents i queixals. I els enterramorts no paraven d’arrencar dents d’or, pots d’or, colls d’or a dents i queixals abans de cobrir amb làmines d’or la terra mare de els tombes que colgaven els morts d’aquell poble tan regroc i tan lluent”

I de les persones i dels seus caràcters, en el cas de les flors:

“Flor Tristesa: Amb les fulles de color de pell de rata, es bada a les tardes de pluja quan les acàcies són un mar d’olor de mel. Oberta a la llum més morta, regala plors pertot. Si tingués mans li diries “Té” i li donaries el mocador. Si marxes de puntetes cansat de la comèdia, sentiràs uns gemecs petits. Si marxes a passa llarga, s’espanta i calla. Si li dius “pobreta” estàs perdut.”

No és estrany que l’autora compari les persones amb les flors. En la gran majoria dels seus contes, des dels primers fins als darrers, les flors ens acompanyen: dàlies, lliris, magnòlies, poncelles, geranis, roses…

De tota manera, més tristes o més alegres, curts o llargs, sigui com sigui, els contes de Mercè Rodoreda són petites obres mestres. Amb un català ric, variat. I, malgrat el temps transcorregut, força actual; amb l’estructura adient al to del conte; molts amb final obert per deixar-nos continuar el conte i d’altres, quan es necessari, amb final clar i contundent. Aquests contes tenen l’altura literària dels contes fets per les grans plomes de la literatura mundial, malgrat que l’autora sigui molt més coneguda per les seves novel·les: “Aloma”, “Mirall Trencat”, “La Plaça del Diamant”…