Dur
La doctrina del xoc: L’ascens del capitalisme del desastre
de Naomi Klein
Barcelona, Empúries, 2007.
744 pàgines, 28 €
Per a Naomi Klein, el repte no era fàcil. Després de l’èxit aclaparador de No Logo, una crítica crua i sensible de les empreses multinacionals, la periodista canadenca (Montreal, 1970) tornà a la càrrega l’any 2007 amb La doctrina del xoc: l’ascens del capitalisme del desastre. Després d’erigir-se com una de les veus autoritzades del moviment antiglobalització amb el seu primer assaig, amb aquest segon pretenia menjar-se el peix gros: el neoliberalisme. El resultat, un llibre dur en els continguts, però també en la lectura: tal com diu el refrany castellà, ”El que molt abraça, poc estreny”.
Klein inicia l’obra amb un atac ferotge al paladí intel·lectual del neoliberalisme, Milton Friedman, al qual considera culpable de la deriva neoconservadora dels Estats Units des de temps de Ronald Reagan fins a la dinastia Bush, amb el parèntesi del demòcrata Bill Clinton. La fórmula que la portà a l’èxit amb No Logo es repeteix en els primers compassos: un relat proper, viscut, un reportatge amb entrevistes posteriors al desastre que l’huracà Katrina provocà a Nova Orleans l’any 2005. A partir de les teories formulades per Milton Friedman i els seus deixebles, els economistes de l’Escola de Chicago, Klein formula la tesi que lligarà tot el llibre: el neocapitalisme aprofita un xoc (interpretat com a desastre natural, polític o social) per imposar a cop de decret els seus criteris i esclafar tot senyal d’Estat. Clar, contundent i tirant amb bala contra Milton Friedman, mort mesos abans de la publicació del llibre.
A partir d’aquí, l’excés de zel de Klein per demostrar la seva teoria provoca un fragment dur, feixuc, excessivament analític i sobrecarregat de dades. Klein es desprèn del seu reporterisme i busca en la fredor de les xifres la raó als seus arguments. Fa un repàs a les revolucions dels països llatinoamericans i a la revolució capitalista a Rússia; amb arguments mesurats la majoria de vegades, la bilis que desprèn l’autora en altres ocasions la desacredita en certs fragments, accentuat en la seva tendència a assenyalar Milton Friedman i els seus deixebles com els culpables de tots els mals, sense atendre altres factors de necessària interpretació.
Passejat per les revolucions del segle XX en un brillant exercici de compilació de dades i de relació de termes, el lector, sobrecarregat i sorprès, tornarà als Estats Units, a la guerra de l’Iraq, passant per Israel i el tsunami del sud-est asiàtic, formant un conjunt d’estranya conjunció que no aclarirà les preguntes que susciten els altres apartats.
Naomi Klein ha triat quin camí vol seguir. Després de l’èxit de No Logo, ha preferit optar per l’assaig analític, seriós però feixuc, a la demagògia barata; ha triat un estil clàssic, fugint dels cànons que marquen els temps: impacte, demagògia i producte. El resultat, La doctrina del xoc, és un llibre certament dur, per continguts i digestió lectora, però alhora un cop contra el capitalisme, un compendi d’arguments seriosos per tombar l’status quo que, amb la crisi, sembla tocat de mort.
_______
Imatge que il·lustra l’article d’Ammar Abd Rabbo.