La mare que et renyava era un robot
d’Anna Ballbona
Premi Amadeu Oller 2008
Cabrera de Mar: Editorial Galerada, 2008
52 pàgines, 14 €

El darrer premi Amadeu Oller, La mare que et renyava era un robot, de la poeta vallesana Anna Ballbona, torna el mític certamen de poesia jove al lloc que li pertocava, després d’una bona pila d’anys de descobertes llufa, per allò de no tenir el sant valor de declarar el premi desert quan el panorama d’arena i dunes resultava desolador.

Amb l’Oller hem menjat sorra durant unes quantes edicions, però almenys aquest 2008 arriba l’oasi i podem saciar-nos de gust. La poesia de l’Anna, de l’experiència i el seny, de la veu viscuda i que s’ho pensa dos cops abans de versejar de broma, ens col·loca en situació d’una revolada i, com una bona mestra, ens fa passejar la mirada per on vol. Quan en té prou, deixa unes quantes preguntes a l’aire i, mentre intentem respondre-les, s’escapoleix sense presses, amb la timidesa de qui ha de caminar molt, encara.

La mare que et renyava era un robot és també viatge des del dia a dia d’evidències fins al més enllà, fins als móns possibles, i és aquest viatge cap enlaire, aquest aixecar els peus de terra i als versos subjectar-se el que col·loca el poemari una mica més amunt que la resta de poetes per sota la trentena. Talment com ET i la bicicleta, a mig poemari l’Anna comença a elevar-se, i a la possibilitat de retratar-nos a vista d’ocell s’hi afegeix l’atreviment de pintar-nos expressionista i d’inventar-nos a plaer. Literatura i autoficció en contrast amb el mar de clitoris i planys domèstics que gasten els de la seva generació.

Així, a mesura que avança el recull, el jo més tímid, exterior i concret va deixant jo a un jo més líric, més eteri. Ja no cal l’acotació geogràfica, ja no cal l’anècdota -que sempre és excusa- per trenar aquest discurs de no-resos finíssims, aquesta gran literatura de la insignificança, hereva de quaderns grisos, filla d’aquells que inspiraven vides i expiraven versos.

L’Anna no pot fugir de la mandanga postmoderna -perquè és filla d’aquests temps, esclava dels telèfons mòbils i els rajos catòdics, ciborg i robota ho vulgui o no- però el mateix manuscrit transmet aquest viatge de la ciutat a l’inconcret, del real i urbà al més enllà sense horitzons, a la irrealitat d’aquests llocs comuns, d’aquesta terra de ningú que podria ser a tot arreu i que parla de coses universals i ahistòriques encara que viatgi en Boeings 346 o esquivi ancians regats de colònia Brummel.

Lingüísticament li podríem retreure aquest lèxic un punt entotsolat, trufat de paraules trasplantades del costumari de l’Amades o dels cafarnaüms de Josep Pla, que dificulten la lectura a un autodidacta de cinturó metropolità com jo, però els rocs són pocs, estan ben triats i només denoten preocupació i voluntat d’excel·lir en el què dir i també en el com dir-ho.

En el fons l’Anna Ballbona ens dispensa aquest lèxic desequilibrant en la proporció justa, evitant que aquests poemes de l’experiència esdevinguin un calvari, com passa amb els poetes paleontòlegs o els del cercle de la metromania. La Mare que et renyava era un robot és un poemari agradable, curós, ambiciós en la justa mesura, magnífic menú del dia de fonda de cuina de mercat. Rodó, esfèric i de la mida d’una pilota de futbol.

No és ni un balí ni un coixinet diminut d’aquests que es perden o fan entrebancar ni tampoc un satèl·lit o un cometa d’aquests que ens guien en la foscor, i per descomptat no és un nyap deforme i descuidat d’aquests que omplen les lleixes d’aquesta postmodernitat que fa dècades que tenim en quarentena. Perfecte pilota de futbol per jugar i gastar-la, per traginar de valent, pilota poètica a prova de molts i pocs, de davanters i defenses, pilotassa a punt per xutar i enviar-la ben lluny, al molt més enllà on l’haurem d’anar a buscar.

_____________
Al bloc Sega de Mots hi podeu trobar 3 poemes breus de l’Anna Ballbona, així com una acurada anàlisi de l’obra.

• autor: Albert Forns