La campana de vidre
de Sylvia Plath
Traducció de Josep Miquel Sobrer
Barcelona: Proa, 1999
245 pàgines, 14 €

La conquesta de la feminitat en la literatura és igual de dura que en els altres camps de l’existència, i les qüotes de llibertat que disposen les escriptores d’avui són, en gran part, gràcies als esforços d’una sèrie de pioneres que, sovint deixant-s’hi la vida, van estimbar-se contra la norma fins a esmicolar-la.

Maria Aurèlia Capmany o Mercè Rodoreda, Virginia Woolf, Simone de Beauvoir o Sylvia Plath són algunes d’aquestes pioneres que, des d’una existència dedicada a la literatura i a reivindicar el gènere a través d’ella -ambdues coses van lligades- han passat a la història del moviment feminista… i a la història de la literatura.

Sylvia Plath és potser la menys polititzada de totes elles, però les seves circumstàncies vitals -tendència a la depressió, tancament a psiquiàtrics, es suicidarà als 31 anys- l’eximeixen d’una reivindicació més transparent. A més literàriament parlant, l’extrema qualitat de la seva obra, poesia principalment, ha fet més feina que molts pamflets.

L’única novel·la que escriurà, La campana de vidre, explica en una narració autobiogràfica el passatge més inquietant de la seva joventut. Publicada sota el pseudònim de Victoria Lucas i rere l’alterego d’Esther Greenwood, la poeta nordamericana ens explica el seu estiu de 1953 a Nova York, becada per la revista Mademoiselle, en el que és el seu primer viatge important, una experiència -festes, homes, borratxeres i baralles- que l’abocarà a una profunda depressió.

És precisament després d’una crisi nerviosa la nit abans de tornar cap a casa que Plath comença a replantejar-se la seva existència d’universitària exemplar, i la por i el tedi en forma d’un cinisme preclar van envaint-la fins abocar-la a diverses temptatives de suïcidi.

les teranyines em tocaven el rostre amb la suavitat d’un borinot. Embolicant-me amb l’impermeable negre com si fos la meva pròpia ombra dolça, vaig destapar l’ampolla de les píndoles i me les vaig començar a prendre, de pressa, amb glops d’aigua, una i una i una.
Al principi no va passar res, però quan arribava al fons de l’ampolla, uns llums blaus i rojos van començar a llampurnejar davant els meus ulls. L’ampolla em va caure dels dits i em vaig ajeure.
El silenci m’envaí, tot despertant totes les pedretes i totes les petxines i totes les deixalles del naufragi de la meva vida. Després, a ran de visió, es va aplegar tot i, amb una marea que tot ho engolia, m’empenyé al son.

Greenwood (Plath) és salvada de miracle després d’una ingestió massiva de tranquilitzants, i tancada a diverses clíniques mentals. La segona part de La campana de vidre, escrita per la poeta 10 anys després de tot aquest calvari, narra el pas per aquests sanatoris, on residirà diverses setmanes i rebrà diverses teràpies, entre elles l’electroxoc.

La senyoreta Huey es va posar a parlar amb una veu baixa i tranquil·litzadora mentre em posava la pomada a les temples i em col·locava els botonets elèctrics als dos cantons del cap.
- Tot anirà molt bé, no sentiràs res, apa, mossega això… -I em va posar una cosa a la llengua i, plena de pànic, la vaig mossegar i la foscor em va esborrar com s’esborra el guix de la pissarra.

Aquests passatges, aquest centenar de pàgines convivint amb la bogeria són el més inquietant de la novel·la, i és allí on la primera persona de Plath esdevé més dura, més contundent i alhora més encertada. La sensibilitat màxima amb què Plath escriu cada frase de la novel·la converteixen els paràgrafs trufats de metàfores en una deliciosa experiència poètica, però La campana de vidre s’allunya voluntàriament de la poesia de Plath, és un altre camí. Lluny de El Colós o Ariel, aquí Plath escriu novel·la i el seu estil és absolutament nordamericà, directe, àgil i desenfadat, un fast-food amb trufes poètiques que, malgrat l’aparença contradictòria, és deliciós de degustar.

Personalment -no estic massa versat en psiquiatria- m’han colpit els tractaments amb electroxoc que li administraven tan a la lleugera, però informant-me resulta que l’electroxoc és encara ara veritablement efectiu en casos de depressió profunda, més efectiu que molts tractaments amb fàrmacs, i malgrat l’animalitat del procediment, només comporta mals de cap i una lleu pèrdua de memòria -i només del dia de la descàrrega. De fet a Plath els electroxocs li serviren, i mesos després va poder reincorporar-se a la universitat per acabar llicenciant-se amb tots els honors.

Més enllà del manuscrit, la història continua, i és tan desoladora que recorda les tragèdia gregues -o a les heroines de Von Trier. La campana de vidre va ser publicada l’any 1962, amb Plath passant una mala etapa després d’iniciar els tràmits de divorci amb el també poeta Ted Hughes, que li era infidel i amb qui va tenir dos fills. De fet un mes després de publicar la novel·la Plath va llevar-se la vida, deu anys després de la última temptativa de suicidi, just quan semblava haver fagocitat aquest fantasma literàriament.

Del llibre me’n quedo cada paràgraf, treballat amb delicadesa d’orfebre, i aquestes cròniques de la bogeria que, de tan lúcides i clarividents, de tan properes a la cordura, et glacen el cor.

• autor: Albert Forns