Narayama
de Shichirô Fukazawa
Traducció de Alfred Badia
Barcelona: Proa, 2008
94 pàgines, 13 €

Proa ha tornat a editar una de les obres amb més repercussió al Japó de la postguerra: Narayama. Tot i que aquí és poc conegut, Shichirô Fukuzama ja va cultivar el seu èxit a França al anys 80, fins a tal punt que la novel·la va ser portada al cinema amb el títol de La balada de Narayama, film que va ser premiat amb la Gran Palma d’Or (1983) al Festival de Canes. A més, Fukuzawa va obtenir el Premi Tanizaki, un dels més prestigiosos de Japó per Les nines del Nord (1981).

Narayama és quasi una rondalla, un conte llarg que es podria explicar a la vora del foc. O’Rin és una vella que viu en un poblet de muntanya, aïllat del món i dels nous temps. Té cura de la seva família, però està preocupada perquè ha d’emprendre el tradicional pelegrinatge al Narayama, la muntanya on els vells es troben amb els déus en una simbiosi que pot representar el final de l’existència.

La història d’O'Rin ens és presentada com una més dels pocs habitants del poble, i aquest també cau en un absolut anonimat topogràfic; tot i així, les emocions i els fets que mouen a aquestes persones són propis i exclusius de la seva època, i l’autor ens ho fa saber a través de les cançons populars que esquitxen tot el relat. Quan Narayama es va publicar al Japó a l’any 1956 es va fer sota el títol de Narayama bushikô (Estudi a propòsit de les cançons del Narayama), i molts lectors van creure que els costums i les cantarelles que donaven versemblança al relat eren reals, sensació aguditzada pel fet que al final de l’obra hi trobem un cançoner. Fukuzawa va voler donar sentit als seus personatges a partir d’un compendi de tradicions i maneres d’entendre la vida, i és aquest recopilatori de caràcter simbòlic i sociològic que dóna el punt d’originalitat al text.

La fam és el batec vital que mou als habitants de la muntanya a organitzar la seva posició social, creure en uns déus concrets i a tenir una visió molt particular dels seus iguals:

Després d’assegurar-se que ningú no la veia, O’Rin agafà la pedra foguera. Obrí la boca i es copejà les dents del davant a dalt i a baix amb la pedra foguera, tap tap. Ella pensava que Aixa es trencaria les seves sòlides dents. […] les dents d’O'Rin, que s’arrengleraven sense pèrdues, podien fer pensar que, tocant a la qüestió del menjar, ella era veritablement invencible i que podria devorar vés a saber què. Això, en un poble en que faltava el menjar, era una cosa que fa vergonya.

La imatge social que la protagonista vol transmetre és el reflex de les penúries per les quals passa el poble; a Narayama l’infanticidi és completament acceptat i arribar a tenir besnéts és signe de bona vida i per tant, d’enveja general. Fukuzawa no fa res més que esposar la vida d’un grup de persones que construeix la seva realitat a partir de la supervivència, per això les cançons ens parlen de pares goluts i dones llibertines que porten més infants al món i prenen el menjar als altres. El poblet de Narayama, doncs, es podria traspassar a qualsevol lloc del món on l’aliment i el ritme vital són bàsics per a continuar la vida endavant. La rondalla esdevé universal.

• autora: Anna Fornieles Ortí