Auxili perdó
de Frédéric Beigbeder
Traducció d’Imma Falcó
Barcelona: La Campana, 2008
264 pàgines, 16 €

Beigbeder decep aquesta vegada amb un text que arriba, toca grans temes amb una frase o un paràgraf i en fuig, covardament. És un text ple de portes sense tancar, que comença amb pretensions i promet grans revel·lacions amb frases “punta d’iceberg” que mai s’allarguen amb una reflexió sòlida.

Aquesta vegada torna a fer el que fins al moment li ha funcionat: crítica als temps hipermoderns que passa per fer quatre afirmacions cagant-se amb la caiguda de referents –sobretot masculins- , l’excessiva importància de la imatge, la mentida i el cinisme del món publicitari i la corrupció de les elits ja siguin russes o franceses. Però aplica la fórmula de l’èxit sense calcular-ne bé les dosis, sense fer atenció a la qualitat dels productes, i cau en tòpics que fan sentir al lector estafat. O ben mirat, potser és que aquesta fórmula ja no sorprèn. Tot i la voluntat inicial de crítica, l’autor del best-seller 13’99 €, ens vol explicar el turment amorós d’un caçador de models de la marca de cosmètics L’Idéal –que ràpidament associem amb la frase “Porque yo lo valgo”-. Una història d’amor gairebé platònica que no commou, no excita i no repugna, ni tan sols al saber-ne el final inesperat i varat.

Un cop més, Beigbeder juga a ser i no ser el protagonista de la seva novel·la, tot essent autor del seu segle i més o menys seguidor de l’autoficció. Aquesta vegada, el protagonista torna a ser el seu alter ego Octave Parango tot picant l’ullet al lector descrivint-se dins la novel·la tal i com se’ns presenta a la fotografia de la solapa:

“Des d’aleshores faig com tothom: porto un barret de pell ridícul i un abric verd de gore-tex. El fred és un remei contra el dandisme.”

La història està explicada mitjançant les confessions d’Octave al pare Ierokhpromandrit, i entremig, s’hi barregen fragments del diari íntim de l’adolescent que fa perdre el cap al protagonista i parts de diferents interrogatoris fets a l’exdona d’Octave o a d’altres personatges relacionats amb el caçador de models. Tot això conforma una estructura que serveix per a mostrar les diferents mirades que altres personatges deixen caure damunt d’Octave Parango, però és un muntatge que sembla no arribar enlloc, perquè no hi ha una trama que ho requereixi ni tampoc la caracterització del personatge s’enriqueix excessivament d’aquesta tècnica. Es té la sensació que la història no va enlloc, i el que ens ha de dir Beigbeder tampoc és tan innovador: no explica res de nou ni tampoc ens explica res de vell d’una manera excepcional o amb un enfoc original.

Quan tanques Auxili perdó després de llegir l’última línia no et quedes indiferent i et ve al cap la següent pregunta: Beigbeder m’ha timat o és que encara no s’ha adonat que ja toca canviar el discurs?

_______

Podeu llegir una altra crítica del llibre aquí.

• autora: Laia Carbonell