La noia dels seus somnis
La noia dels seus somnis
de Donna Leon
Traducció de Jordi Cussà
Barcelona: Edicions 62, 2008
314 pàgines, 18′50€
Poques vegades he acabat un llibre amb un llibre amb una sensació tan ambigua com en aquesta ocasió: d’una banda decebuda per la manca de ritme d’aquesta novel·la negra i de l’altra, sorpresa per com es desenvolupen els fets.
A La noia dels seus somnis, Donna Leon ens presenta una nova història del comissario Brunetti, en la qual sembla que investigarà un assumpte religiós, un cas a priori interessant pel fet de transcórrer a Itàlia, centre del cristianisme. Però a mesura que avança la història -mínimament, tot s’ha de dir-, no es resol aquest misteri, sinó que succeeix el veritable cas del llibre: una noia gitana apareix ofegada després d’ haver robat unes joies.
Esbrinar què li ha passat sembla no importar ningú. En lloc de donar dinamisme a la història per provocar un ritma àgil de lectura, el llibre es centra en les sensacions, idees i prejudicis dels personatges.
La corrupció i els suborns semblen ser tan consubstancials a Itàlia com el mateix cristianisme i això portarà a que el culpable quedi impune. És curiós, però sembla que sempre donem per fet la condemna del culpable i sorprèn trobar-se un cas com aquest, on s’ expressa tan explícitament que aquesta mort no tindrà cap repercussió a la justícia.
Aquesta es la primera vegada que llegeixo un llibre protagonitzat pel comissario Brunetti i la veritat és que m’ esperava molt més d’una escriptora considerada una de les millors autores de novel·la negra. No es pot dir que sigui el meu ideal de novel·la negra, ple de ritme, de nous descobriments i amb girs argumentals, però s’agraeix l’ús de múltiples expressions en italià, que et transporten a l’ escenari ple de canals i l’estil de vida venecià.
Tot i així, no m’ha deixat indiferent. Llegiu i jutgeu vosaltres mateixos.
“Mentre escoltava Fornari i observava com controlava l’expressió del rostre, Brunetti va pensar que s’esforçava molt per aparentar que aquell crim l’interessava ben poc. Brunetti no tenia idea de com reaccionaria davant d’un robatori, ni que fos temporal, de l’anell de casament. Dubtava que ho acceptés amb aquella serenor filosòfica altiva, com aparentment feia Fornari”.
La sensació d’inacabat i de falta de ritme també la tenim els que són seguidors del Comissari Brunetti. Aquesta novel·la no és gens representativa del que acostuma a ser un llibre d’aquesta autora