En aquest article, l’autor ha preferit adoptar un to de crònica, més personal, abandonant l’estructura estàndard de les crítiques llibròfagues.

La possibilitat d’una illa
de Michel Houellebecq
Barcelona: Empúries, 2005
316 pàgines, 19,50 €

L’últim Houellebecq, que m’esperava des de finals de 2005, m’ha canviat la vida. Vaig comprar-lo el mateix dia que sortia, fa dos novembres, recordo que vaig anar 3 dies seguits a l’estand d’Empúries al Saló del Llibre -per aquelles èpoques el feien al novembre- preguntant pel dia concret. Òbviament tot aquell pitram incompetent vestit de promotora no en tenia ni idea, elles cobraven per regalar bolis i caramels, assenyalar on eren els lavabos i somriure educadament. El vaig comprar uns dies després, a La Gralla de Granollers, i la mateixa tarda ja vaig posar-me a devorar-lo, furiós. Anava tan perdut com ara per la vida, ara que hi penso. Recordo flipar especialment amb les especulacions típiques del geni francès, sobretot quan definia França com un Estat modern arran de la terrorífica descripció dels hospitals, que veien morir milers d’ancians, abandonats per les famílies durant les vacances d’estiu. “«escenes indignes d’un país modern», va escriure el periodista, sense adonar-se que eren la prova, justament, que França s’estava convertint en un país modern, que només un país realment modern era capaç de tractar els vells com deixalles”, amb el posterior suggeriment d’eutanàsies massives, etcètera. Houellebecq, el cognom ho diu tot. D’aquell intent poca cosa, no vaig arribar a llegir-ne cent pàgines, ofegat per les típiques lectures inútils de la facultat més inútil -i amb més inútils- del planeta. L’altre dia vaig recuperar-lo, endut per no sé quin qui sap què, i ha estat un mes d’injecció directa a les venes, pura literatura intravenosa. Deia Burroughs a Junkie que per enganxar-se al cavall no n’hi havia prou amb un sol xut, però que si ho feies durant un mes sencer arrossegaries l’addicció tota la vida. Amb Houellebecq he tingut una mica aquesta sensació epifànica -piensa en tu mejor orgasmo, multiplícalo por mil…-, aquesta sensació de descobrir una cosa nova i des d’avui irrenunciable. Si la resta de títols de l’autor eren petites anècdotes -turisme sexual, vida a la oficina, viatge a Lanzarote, ‘Les partícules elementals’, d’acord, era més ambiciosa, potser per tot allò d’autobiogràfic que recollia- aquest és, per primer cop, un tractat general del pensament houellebecquià, però orbitant sobre un sol tema, l’existència i gènesi de l’amor, i amb ell, la possibilitat d’una illa. Feia mesos que no llegia un tractat tan contundent, una història tan remarcable, i això que vinc de l’Oliver, Wang Wei, l’últim Vila-Matas. En proporció, he marcat més pàgines en aquest llibrot -els típics doblecs a les cantonades- que al Quadern gris, que ja és dir. No és només que el llibre sigui collonut, que enganxi, que el cinisme de Houellebecq entri que ni la cervesa freda en un excristià proalcohòlic cínic-wannabe com jo mateix. El llibre va més enllà d’això, i podria ser una bíblia en el sentit del molt que m’ha arribat a autoajudar aquestes darreres setmanes. Com a bon didàctic extrem, Houellebecq s’ha dedicat a definir, acotar i posar en paraules tots els sentiments, tota la cosmogonia que ja podia tenir feta sobre l’amor i les relacions humanes, dedicant-se a treure les meves idees, conceptes i intuïcions del fangar cerebral que gasto i les ha ordenat, classificat i simplificat en una sèrie d’axiomes que, amb una brutalitat no apta per ments flonjes, defineixen amb detall extrem el patetisme de l’ésser humà. L’amor, doncs, com una illa, ‘tierra seca no es un mito, yo la he visto’, que cridaven a Waterworld. Els passos cap a l’amor, la felicitat extrema, la felicitat extrema, la FE LI CI TAT EX TRE MA, recordar-ho, humiliar-se, frisar per repetir-ho, desesperar-se. El sexe com el germà petit, remake sèrie B d’enamorar-se, la hipocresia de les relacions humanes, la mentida del viure en societat, la dictadura imparable de les dones, la decadència dels cossos, l’èxtasi inaguantable de la joventut, Vivaldi. Constatar que som insignificants, anècdotes evolutives ofegant-nos en una existència que és només un parèntesi, la nostra curta oportunitat a l’oceà de l’eternitat. Viure com el surar d’un nàufrag, sense nord, i l’amor com la possibilitat d’una illa.

___________
Imatge que il·lustra l’article de Woplu.

• autor: Albert Forns