Auxili perdó
de Frédéric Beigbeder
Barcelona: Edicions La Campana, 2008
264 pàgines, 16 €

El nou Beigbeder és inofensiu com una pedrada, tou com una novel·la adolescent i afectada. I em sap greu, eh, em sap greu, perquè el paio havia aconseguit arribar al meu Olimp particular -que és estret i està saturat- amb alguns dels seus darrers llibres, delicioses barreges de frivolitats i lleugereses, plenes d’aforismes amplíssims i situacions extravagants, glamur Rive Droite i cinisme Rive Gauche tot en un.  Si literàriament sóc d’algun isme, el meu és aquest decadentisme francès. Sóc d’aquestes històries de desesperacions suaus i iròniques, d’aquests capítols curts, històries com bombons, quincalla, sociologisme barat però tan, tan agraït.

En aquest Auxili perdó el francès recupera el seu alterego Octave Parango i el capbussa a una història d’amor a la russa, és a dir, melenes daurades com els ornaments de l’Hermitage, pells blanques com l’estepa nevada, i cames eternes, llargues com el Transiberià. Parango, caçador de belleses a la mare Rússia, s’enamora de Lena, una d’aquestes adolescents precioses que hauria d’endur-se a Occident per fer-ne l’enèsima top model d’un sol ús.

El to, però, és massa, massa decadent. Parango està totalment als peus de Lena, a mercè dels capricis d’una adolescent inconscient, una més que, com una emperatriu, no sap el poder que té entre les mans. És aquesta evidència que tot està perdut, l’omnipresència de la soga, impossible d’ignorar, el que fa tant difícil la lectura d’Auxili perdó. És la crònica d’una mort anunciada: amb aquesta novel·la, Beigbeder accepta plenament la rendició, l’armistici, la funesta derrota davant el totalitarisme de la sensualitat femenina, i això es nota a cada pàgina, on les aportacions genuïnes i fresques són minoritàries davant tant lament estàndard, tanta desesperació vulgar.

El llibre, doncs, ens explicarà novament el desmembrament del jo per una cara bonica, com ja va fer a El amor dura tres años, però en aquesta ocasió Beigbeder no aconsegueix el que abans aconseguia, i Auxili perdó no és una novel·la llegible, no és un text inoblidable ni aportarà res a la literatura. Circula el tòpic, quasi sempre entre velles glòries i formalistes sense idees, que no és possible escriure res de bo sobre l’amor i els desenganys, perquè tot són llocs comuns i tintoreria sentimental. Tot plegat una bestiesa espartana. Si Shakespeare és el pare de tot és, precisament, perquè va atrevir-se a escriure sobre l’amor i sobre la vida i va aconseguir fer-ho de manera canònica, ensenyant-nos a estimar i a viure. En la seva modesta mesura, a El amor dura tres años o en les novel·letes no traduïdes de l’altre alterego, Marc Marronier, Beigbeder aconseguia il·luminar porcions importants d’aquest misteri que és l’enamorar-se al segle XXI, una activitat que, si bé ha mantingut la mateixa praxis al llarg de la història, té les seves particularitats i mereixen ser comentades en aquesta època d’atomisme, mass mèdia, pornografia i antidepressius.

_______

Podeu llegir una altra crítica del llibre aquí.

Imatge que il·lustra l’article de Mannequindisplay.

• autor: Albert Forns