Forasters
de Rafael Vallbona
Barcelona: Columna, 2008
232 pàgines, 21€

Escriure una novel·la no deu ser una tasca senzilla. Fer-ho a partir d’elements històrics fàcils d’esbrinar en l’època de la globalització tecnològica segur que ho complica encara més. I desenvolupar-hi una trama que mantingui l’emoció a cada pàgina jo no és a l’abast de tothom. Se n’ha sortit en Rafael Vallbona amb Forasters –novel·la guanyadora del premi Nèstor Luján? Doncs, a mitges.

Forasters té diverses parts: una introducció brillant alhora que innecessària, una primera part magnífica i vibrant, una segona part correcta però que perd el tremp i la versemblança i, finalment, un epíleg de mestre tites. En alguns moments sembla que en Vallbona hagi estat més atent a la precisió i divulgació històrica que a l’esdevenir dels seus propis personatges. I això el porta a incórrer en alguna contradicció. On s’és vist que es tinguin néts sense haver tingut fills?

La primera part del llibre transcorre a la Rosa de Foc, la Barcelona de la lluita social i el pistolerisme. Així, per les pàgines de la novel·la van i venen personatges ben coneguts de tothom: en Seguí, en Companys, en Layret, en Pestaña i un llarg etcètera de patrons, espies i militars, d’entre els que destaquen Bravo Portillo i el baró von König. Vagues i repressió se succeeixen tothora i una disjuntiva es presenta als obrers: és legítima l’acció directa?

La segona part de Forasters passa, principalment, a la Cerdanya –a banda i banda del Pirineu. A cavall de la Guerra Civil i la França de Vichy, s’hi descriuen la comuna anarquista de Puigcerdà, l’heroica resistència de Bellver de Cerdanya i les xarxes d’evasió de la Resistència francesa. Envoltats d’altres personatges històrics, els protagonistes es debatran sobre la necessitat i l’ús de la violència per assegurar les conquestes socials i assolir els objectius personals.

El tema principal de la novel·la és la lluita de classes –i d’ideologies- i la violència que se’n deriva per ambdues bandes. Violència física i psicològica que porta a l’alienació de les persones fins a fer-les perdre allò més íntim: la humanitat. Tanmateix, al final del llibre apareix una pinzellada d’un altre apunt interessant: l’acomodament de les generacions posteriors. Ara mateix, els fills i els néts d’aquells que volien fer la Revolució –o bé, impedir-la- són els buròcrates que fan girar el món al ritme que els interessa.

S’ha de reconèixer que en Vallbona ha travat una bona novel·la, amb algun personatge sublim, sense incoherències històriques i amb reflexions interessants sobre la lluita social. Tanmateix, després de llegir-la queda un gust amarg a la boca: la sensació d’una ocasió desaprofitada per fer una obra mestra. Potser tot és qüestió de perspectiva. Els prejudicis i els coneixements previs ens influeixen a l’hora de llegir un llibre. Així com les lectures prèvies i l’estat d’ànim. Això ens pot portar a ser excessivament benèvols o a intentar fer sang d’un feble sense protecció. Tal com els passa a alguns d’aquests Forasters.

• autor: David T. Baró