La germana
De Sándor Márai
Barcelona: Empúries, 2007
Traducció d’Eloi Castelló
189 pàgines, 15€

La Germana ens parla del dolor, del dolor de veritat, del dolor que ens crema per dins, que no ens deixa dormir, que no ens deixa viure, que fa que el nostre cos sigui el nostre enemic, que ens demana drogues per poder aguantar un dia mes. En aquesta novel·la en Sándor Márai ens mostra tot el procés d’una malaltia extremadament greu, des dels primers símptomes fins al guariment final, passant pels pitjors moments on ens trobem la mort cara a cara.

“Il Maestro” és un concertista hongarès de piano que hores abans d’un concert a Florència nota, percep, preveu com la seva vida està punt de trasbalsar-se seriosament. Un cop finalitzat, i amb gran èxit, el concert “Il Maestro” cau greument malalt víctima d’una estranya malaltia vírica.

L’acció succeeix durant la 2a Guerra Mundial. Aquest fet ens permet contrastar els patiments del nostre protagonista amb els patiments de la humanitat, però de fet el temps és intranscendent. Els malalts sempre pateixen i la humanitat també, tant al 1942 com al 2008 o al 1916. Tampoc és important la malaltia en si mateixa, en cap moment sabem quina és i fins i tot els metges de l’hospital florentí no volen posar-li nom. Que més ens dona patir per una malaltia vírica, que per una de caràcter cardíac o hepàtic. La relació malaltia-malalt-patiment és el que realment preocupa al senyor Márai. La seva magnífica prosa ens presenta aquest triangle de forma neta, clara, concisa, sincera, asèptica i ens permet copsar com és la base d’aquest triangle; la relació malaltia-malalt que arriba a ser obsessiva, morbosa, obscena, gairebé pornogràfica.

“Els primers dies els vaig passar en un estat d’alteració física semblant a l’exaltació que semblant a l’exaltació que se sent la nit de noces. El patiment i el cos es descobreixen l’un a l’altre, com dos amants, que no se sadollen mai i no paren d’abraçar-se”

“Il Maestro” és una home jove, al cim de l’èxit i amb el reconeixement unànime de tot el mon musical i que gaudeix d’una estranya relació d’amor sense sexe amb una dona aristocràtica i casada que no te desitjos sexuals i que esdevindrà la veritable arrel dels seus problemes.

Escrit en primera persona pel mateix malalt, el relat aconsegueix traspassar-nos tots els seus neguits i malestars. Tot el que hagi tingut forts dolors causats per una malaltia o que hagi vist patir de veritat arribarà a compartir i fins i tot sentir els patiments del protagonista. “Il Maestro” es passarà uns quants mesos al llit de l’hospital estudiant-se a si mateix, al seu estat, a la malaltia i qualssevol canvi per petit que sigui en el seu cos. Observarà amb lupa els diferents tipus de dolors segons el moment del dia, les visites dels metges que el cuiden i de les quatre germanes que seran els seus àngels de la guàrdia. Amb ell patirem els dolors insofribles, la progressiva paràlisi del seu cos, la invalidesa, la necessitat d’ajuda per poder menjar, per poder respirar. Gaudirem del benestar produït per la morfina i tindrem amb ell la necessitat de prendre una dosi més per poder continuar endavant. També sentirem les teories sobre les curacions de les malalties dels seus dos metges, un més pragmàtic i l’altre més místic i compartirem la seva relació amb les quatre germanes infermeres, la Cherubina, la Chiarissima, la Dolorissa i la Matutina, que son les seves mans, la seva boca, les seves cames…

El progressiu camí de baixada cap la mort, de pèrdua d’esperança per part del malalt i dels que l’envolten es veurà finalment frenat per un fet minúscul més enllà de qualsevol tipus de medicina. Una mena de contacte extrasensorial amb una dona, l’amant? una de les germanes?, empenyerà al malalt a sobreviure, a no deixar-se morir i a curar-se gairebé sense la intervenció final de metges i medecines. Ací l’autor posa l’esperit i la força de l’ésser humà per sobre de tot i ens diu que podem sobreposar-nos a totes les dificultats, malalties, guerres, genocidis, desastres naturals per nosaltres mateixos tan a nivell individual com a nivell col·lectiu.

La germana es un llibre dur i sincer. On veiem les malalties tal com son, on no hi ha sang i fetge, però si que hi ha dolor, mort, angunia, desesperança, por… També trobarem el desig de viure i la solidaritat humana. La germana parla dels homes, de nosaltres, dels nostres patiments i del nostres sentiments, de la nostre insignificança com a ésser viu i de la nostra grandesa com a ésser humà i tot això explicat d’una forma senzilla i entenedora. Com si fos senzill expressar per escrit coses tan complicades com les nostres sensacions, els nostres sentiments i les nostres esperances. Gràcies senyor Márai, a l’Olimp dels bons escriptors siguis!

Podeu llegir l’altra crítica de La germana publicada a Llibròfags aquí.

__________

Imatge que il·lustra l’article de Goulao.

• autor: Vicenç Nieto