Tres contes
de Gustave Flaubert
Traducció de Lluís Maria Todó
Barcelona: Labutxaca/Destino, 2008
123 pàgines, 8€

Tot i que se’l considera sovint un autor a cavall entre el Romanticisme i el Realisme, Flaubert demostra en aquests Tres contes un clar enquadrament en el segon període literari: descripcions d’elevat detallisme, narrativa que s’acosta el màxim possible a la realitat o una gran riquesa d’adjectius fan d’aquests relats una aportació cabdal al període de maduresa de l’escriptor francès.

A “Un cor senzill” es narra la vida de Félicité, la cridada d’una família vinguda a menys però que, malgrat tots els entrebancs viscuts no abandonarà mai. Félicité, mancada de vincles familiars, es trobarà a mida que passen els anys més lligada a la seva família adoptiva, sobretot a la filla de la seva mestressa, Virginie.

Amb moments de gran emotivitat, d’aquest relat en destaca sobretot aquest passatge:

“El sol il·luminava aquells pobres objectes, en mostrava les taques, i uns plecs formats pels moviments del cos. L’aire era calent i blau, una merla refilava, tot semblava viure en una dolçor profunda. Van trobar una gorreta de peluix, de pèl llarg, color marró; però estava tota menjada per les arnes. Félicité la demanà per a ella. Els ulls de totes dues es van quedar fixos l’una en l’altra, s’ompliren de llàgrimes; per fi la senyora va obrir els braços, la criada s’hi llançà; i es van estrènyer, satisfent el seu dolor en un petó que les igualava”

“La llegenda de sant Julià l’Hospitalari”, el segon relat, explica a partir de la llegenda medieval la vida d’aquest sant abans de convertir-se i ho fa amb unes descripcions extraordinàries de la naturalesa que envolta el castell on viuen ell i els seus pares. El realisme és tal que amb poc esforç podem visualitzar Julià en un dia de caça:

“…s’estimava més caçar lluny de la gent, amb el seu cavall i el seu falcó. Era gairebé sempre un gran tartaret d’Escítia, blanc com la neu. Portava una caputxa de cuiro amb un plomall,uns cascavells d’or tremolaven als seus peus blaus, i s’aguantava ferm sobre el braç del seu amo mentre el cavall galopava i les planes es desplegaven. Julià li deslligava les corretges, el deixava anar de sobte; el valent animal pujava recte a l’aire com una fletxa; i es veien dues taques desiguals que giraven, s’unien i després desapareixen a les altures de l’atzur. El falcó no trigava a baixar destrossant algun ocell, i tornava a posar-se sobre el guant, amb les dues ales tremoloses”

La versemblança en la fam inacabable de caça del noi és palès aquí:

“Però Julià no es cansava de matar, tesant la ballesta, desembeinant l’espasa, clavant el ganivet, i no pensava en res, no tenia record de cap cosa.”

A l’últim conte, “Herodies”, s’explica una altra història relacionada amb un sant, però aquest cop, queda en segon pla per descobrir-nos els moments previs al final de Sant Joan Baptista i escenificar-ne de forma minuciosa els esdeveniments anteriors: el terror manifest que acompanya a Herodes pel fet d’haver de complir l’ordre d’execució del profeta, les intencions d’Herodies (la seva distanciada dona), les posicions que prenen els diferents personatges secundaris (romans, saduceus, fariseus) i el ball final de Salomé, fet que catapulta al conegut final.

“…Ella hi pujà, aparegué de nou; i, papissotejant una mica, pronuncià aquestes paraules, amb aire infantil:
- Vull que em donis, en una plata, el cap…”

Aquest és el relat més minuciós i dens dels tres on, la riquesa i sonoritat del llenguatge és més evident, a més de requerir un esforç del lector pel què fa a l’anada i vinguda de molts personatges enquadrats en diverses ètnies. És aquí on, pels meus superficials coneixements d’història religiosa, he trobat més dificultats per seguir la trama. Però el que fa realment interessant aquest “Herodies” és l’exploració psicològica del famós Tetrarca de Judea en la seva indecisió de mantenir tancat al calabós al sant o fer-lo matar. I és aquí on Flaubert treu el millor de sí mateix recordant-nos que el sentiment de culpa s’arrossega des de temps immemorials fins arribar als nostres dies, esdevenint a hores d’ara un clàssic amb salut de ferro.

_______

Imatge que il·lustra l’article de BastetAcid.

• autor: Jordi Fàbregas