Orlando
de Virginia Woolf
Traducció de Maria Antònia Oliver
Barcelona: Proa, 2008
328 pàgines, 18€

Aquesta primavera, la gent de Proa ens ha alegrat una mica la vida reeditant Orlando, la mítica novel·la semibiogràfica de Virginia Woolf que ens explica la història del jove cavaller Orlando, que neix a inicis del segle disset i que viurà aventures i viatjarà i s’enamorarà i escriurà poesia i, ja convertit en una dona i en ple segle vint, es retrobarà amb escassos trenta-sis anys amb el seu marit, un matí qualsevol, al final del llibre.

Principis i finals a banda, la feina de Virginia Woolf a Orlando és desfer-se de les convencions narratives de la biografia en particular -fidelitat històrica, narració cronològica- i de la literatura en general -espai, temps, sexe dels personatges, per citar-ne algunes- i desencotillar-les de segles i segles de tradició, en una èpica tasca paral·lela a la batalla de l’escriptora per poder conjugar-se en femení.

La oscil·lant sexualitat del personatge és potser l’exemple més clar d’aquesta llibertat absoluta, que sovint queda classificada sota l’estúpida etiqueta de novel·la fantàstica quan, en realitat, només pretén ser fidel al pensament fugisser i enjogassat de l’autora que, només faltaria, en cap moment pretén fer una biografia. Enmig dels viatges d’Orlando, retrats de l’aristocràcia anglesa de diverses èpoques, intel·ligentíssimes reflexions sobre literatura, enamorar-se, la sexualitat o el pas del temps i el talent imprescindible i embruixant de Woolf, que tan aconsegueix aturar la narració i fer-nos passar hores dins d’un bosc com ens accelera el pas fins a engendrar criatures en una sola pàgina. En el pla més mític, Orlando recorda manuscrits memorables com Cien años de soledad amb aquest relat total, agermanat amb el realisme màgic però on la crònica de segles i segles d’Imperi Britànic només és l’excusa, el preciós marc on Orlando pintarà i escriurà les seves memòries.

No negarem que llegir Virginia Woolf és difícil, amb ella les pàgines passen a un ritme diferent, entre un silenci sepulcral i incòmode, però tard o d’hora, si teniu paciència i afineu molt l’orella, sentireu la música, lleu i tènue, i ja hi haureu caigut de quatre potes, emmetzinats i transportats a la rua llibròfaga, a la comparsa de Bloomsbury, al concert de les paraules, dansant entre pàgines, entre línies, en el musical silenci d’un llibre que, tot i restar immòbil, dansa en secret.

Varen parlar dues hores o més, potser sobre el cap d’Hornos o potser no, i realment no trauríem cap profit d’escriure el que digueren perquè es coneixien mútuament tan bé que podien dir qualsevol cosa, que ve a ser com no dir res, o dir aquelles coses tan estúpides i prosaiques com és ara la manera de fer una truita o on comprar les millors botes de Londres, coses que no tenen cap brillantor si es treuen del seu context, encara que en el seu lloc gaudeixen positivament d’una bellesa sorprenent. Perquè hem arribat a un punt, gràcies a l’assenyada economia de la naturalesa, que el nostre esperit modern pot gairebé prescindir del llenguatge; amb l’expressió més vulgar ja n’hi ha prou, perquè ja n’hi ha prou sense cap expressió. Per això la conversa més corrent és sovint la més poètica, i la més poètica la que no pot ser escrita. Per aquestes raons deixem aquí un gran espai buit, que pot ser considerat com una indicació que aquest espai és ple a vessar.

• autor: Albert Forns