L’embolcall de la mentida
La intimitat
de Marc Romera
Barcelona: Empúries, 2008
160 pàgines, 16 €
El nou recull de relats de Marc Romera -l’enèsima “jove promesa” que ja paga hipoteca, l’enèsim escriptor català que esperem que mori per entronar-lo on caldria-, que porta per títol La intimitat, recull el bo i millor de la prosa del poeta, aquest torrent narratiu d’una força irrefrenable que ja vam poder patir a Mala vida -i que a molts ens va portar riu avall, fins al mar- o que també contenien alguns relats del seu anterior recull, Amanida d’animals.
Més enllà del catàleg d’obsessions que hi han detectat alguns cronistes culturals, més enllà que l’anàlisi forense dels nostres instints més baixos, la literatura de Romera té alguna cosa d’inquietant al aconseguir que, des de l’ascetisme exterior que practica, acabem veient com l’autor ens roba l’ànima, la cartera, el jo interior i la nostra pròpia intimitat i se’n riu, burleta, des de l’altre costat de la vorera.
En el recull que ens ocupa, l’innegable -i de vegades amagat d’humilitat- talent de Romera està al servei d’explicar una sèrie d’històries que aviat deixen de ser textos per convertir-se en imatges que es convertiran en retrats que s’acabaran convertint en autoretrats, de l’autor i de nosaltres, del que som i del que hem estat o podríem ser. La intimitat, doncs, és el que ens pren a cada pàgina, el furt moral i emocional que patim amagat rere l’aparent innocència de relats que eren miralls i no ens en adonàvem.
Quedi clar que quan vaig escollir el casc antic de la ciutat per viure-hi, jo ja el coneixia bé, i no només el coneixia bé sinó que hi havia viscut amb la N i la T durant dos anys en el típic pis d’estudiants on l’olor d’encens i de cervesa i de burilla i tot plegat feia venir basques cada matí. En coneixia els sorolls matinals de portes metàl·liques amunt i els sorolls de migdia de portes metàl·liques avall i els sorolls de tarda de portes metàl·liques amunt i els sorolls capvesprals de portes metàl·liques avall, i en coneixia l’olor de pixum de les cantonades, i les cagades dels gossos pertot arreu, i els xiscles de la gent que s’estava tot el dia al carrer perquè a casa eren massa i feia fàstic i de feina no res, i en coneixia la brossa acumulada al voltant dels arbrets que buscaven llum en va, i en coneixia els morets que es miraven malament la gent despistada que passava o que es miraven bavosos les noies que ensenyaven les calces per sobre la cintura dels pantalons o la pitrera o la cuixa o no res però se les miraven, i em coneixia l’anar i venir de les putes cardades pels anys i per la vida marrana de carrer i de pensió i d’humitat i sordidesa, i els ionquis nedant entre la gent, i les iaies cridaneres, i el soroll estrident dels camions de la brossa, i el soroll agradable de les mànegues regant els carrers a mitjanit.
La intimitat són moltes coses -com aquesta brutal declaració d’amor a Barcelona que enceta el relat Pis nou- però, per sobre de tot, és introspecció, furgar, ferir-se i riure-se’n de les cicatrius. Després d’aquella obra magna i immensa que era Mala vida, un relat excessiu i megalomaníac d’aquells que marquen una generació, vessant per tot arreu i deixant-ho tot tacat, Romera avança amb fermesa cap a la càtedra, amb relats que són veritables tractats morals, agafar la por, l’odi, l’amor o la vellesa i reduir-la a la seva essència, destil·lar-ne tot allò que té de cru i universal i recomposar-nos-ho (nouvelle cuisine) sota una aparença convencional, de relat mundà, massa sovint malclassificat a l’escola dels realistes barcelonins.
De La intimitat cal destacar-ne un parell de relats que són, com a mínim, històrics. Per una banda Vigor, un agredolç divertimento dedicat al gran poeta Francesc Garriga que aconsegueix retratar a la perfecció aquell moment crític on la decrepitud del cos és vençuda amb escreix pel vigor i les ganes de viure. Una història tendra que descriu, en definitiva, la maduresa.
Per altra banda, Quarentena, la gran història que clou el llibre, mereixeria encapçalar les antologies que es faran d’aquesta època i descriu, amb la ja habitual precisió universal, la caiguda i expansió de l’amor, personalitzada per l’habitual Playboy follador nat que pobla els llibres del poeta. Romera aconsegueix en un sol relat, aquest Quarentena, estripar tots els llibres d’autoajuda escrits i per escriure, sepultar el refranyer, trastocar terapeutes, lapidar bruixes i curanderos i deixar en la més miserable evidència tots els consells d’amics i topicassos de poeta. Una meravella, tu.
“casc antic de la ciutat”. Què passa? Que a Empúries no tenen correctors o què?
En català, el mot “casc” no té l’accepció de “barri o nucli d’una població”. Per a la resta, em sembla que pot ser un bon llibre. Si no hi ha més faltes d’aquesta magnitud, és clar.
En vaig llegir Amanida d’animals i em va agradar força
“Casc antic de la ciutat “paraules que he vist escrites a tots els rètols indicadors dels ajuntaments als pobles i ciutats, utilitzades també per la premsa .Hi ha un portal del Casc Antic de Barcelona cascantic.net, es per tant una expressió d,ús comú dita per tothom i també pel personatge del conte Pis Nou que parla i pensa amb paraules properes a les nostres……..La intimitat és per a mi un recull de contes que ofereix les qualitats literàries de Marc Romera, un llibre que aconsegueix una lectura còmplice, un somriure fàcil….Molt recomanable.
Me’l vaig llegir aquest estiu. Havia llegit Genoll de fum, poesia del mateix autor, i en tenia un bon record.
Aquest últim recull de contes m’ha decebut, sobretot per la distància entre les crítiques que n’havia sentit i el que m’he trobat després. Contes poc originals i escrits amb una llengua ben pobre, sense dir algunes faltes que se li han escapat al corrector.
Dissortadament penso que el llenguatge pobre es troba al carrer i als mitjans de comunicació.
LLegint La intimitat pensava que Marc Romera es un escriptor que utiliza un llenguatge ric i matisat engrandint així la llengua, amb una imaginació genial per la diversitat de temes que tracta en el recull ; la doble moral , el comportament d,alguns polítics… temes per reflexionar, que per alguns poden ser incòmodes……relats entretinguts , de ritme narratiu suggerent, intel.ligents i navegant sobre la ironia.Un plaer lector que va desde aniversari 1 fins aniversari 2.
També he llegit el poemari Genolls de fum.
Casc antic és una axpressió no acceptada encara pel diccionari, però no siguem toies, que els escriptors són i tenen el deure de ser creadors de llenguatge i essent com és una expressió d’ús constant i com apunta na Rosa més amunt, utilitzada fins i tot per les institucions, el problema el té l’IEC i no l’escriptor.
Senyora Marina, he llegit amb atenció i dastància La intimitat i no entenc de quines faltes parla. No confon vostè licències amb faltes? Repeteixo, els grans escriptors són creadors de llenguatge, la creació és art i l’art té tot el dret (fins i tot el deure) de ser transgressor, i Romera, criticat per crítics amb prejudicis morals o obsessions amb el realisme social, té un talent que no podem abaratir des de la nostra mediocritat. Si algú diu que un defecte de Romera és que utilitza una llengua pobre és que veu el blanc negre, perquè la riquesa lingüística, l’agilitat verbal de Romera són d’un nivell que només Francesc Serés i pocs més superen o igualen. No entenc les ulleres entelades de prejudicis que utilitzen alguns lectors. A mi La intimitat, tot i que hi ha dos o tres contes que m’han semblat fluixos (Gos Pepet, Guerra preventiva i Aniversari “), és un pas endavant de Romera i un regal per als lectors.