La intimitat
de Marc Romera
Barcelona: Empúries, 2008
160 pàgines, 16 €

El nou recull de relats de Marc Romera -l’enèsima “jove promesa” que ja paga hipoteca, l’enèsim escriptor català que esperem que mori per entronar-lo on caldria-, que porta per títol La intimitat, recull el bo i millor de la prosa del poeta, aquest torrent narratiu d’una força irrefrenable que ja vam poder patir a Mala vida -i que a molts ens va portar riu avall, fins al mar- o que també contenien alguns relats del seu anterior recull, Amanida d’animals.

Més enllà del catàleg d’obsessions que hi han detectat alguns cronistes culturals, més enllà que l’anàlisi forense dels nostres instints més baixos, la literatura de Romera té alguna cosa d’inquietant al aconseguir que, des de l’ascetisme exterior que practica, acabem veient com l’autor ens roba l’ànima, la cartera, el jo interior i la nostra pròpia intimitat i se’n riu, burleta, des de l’altre costat de la vorera.

En el recull que ens ocupa, l’innegable -i de vegades amagat d’humilitat- talent de Romera està al servei d’explicar una sèrie d’històries que aviat deixen de ser textos per convertir-se en imatges que es convertiran en retrats que s’acabaran convertint en autoretrats, de l’autor i de nosaltres, del que som i del que hem estat o podríem ser. La intimitat, doncs, és el que ens pren a cada pàgina, el furt moral i emocional que patim amagat rere l’aparent innocència de relats que eren miralls i no ens en adonàvem.

Quedi clar que quan vaig escollir el casc antic de la ciutat per viure-hi, jo ja el coneixia bé, i no només el coneixia bé sinó que hi havia viscut amb la N i la T durant dos anys en el típic pis d’estudiants on l’olor d’encens i de cervesa i de burilla i tot plegat feia venir basques cada matí. En coneixia els sorolls matinals de portes metàl·liques amunt i els sorolls de migdia de portes metàl·liques avall i els sorolls de tarda de portes metàl·liques amunt i els sorolls capvesprals de portes metàl·liques avall, i en coneixia l’olor de pixum de les cantonades, i les cagades dels gossos pertot arreu, i els xiscles de la gent que s’estava tot el dia al carrer perquè a casa eren massa i feia fàstic i de feina no res, i en coneixia la brossa acumulada al voltant dels arbrets que buscaven llum en va, i en coneixia els morets que es miraven malament la gent despistada que passava o que es miraven bavosos les noies que ensenyaven les calces per sobre la cintura dels pantalons o la pitrera o la cuixa o no res però se les miraven, i em coneixia l’anar i venir de les putes cardades pels anys i per la vida marrana de carrer i de pensió i d’humitat i sordidesa, i els ionquis nedant entre la gent, i les iaies cridaneres, i el soroll estrident dels camions de la brossa, i el soroll agradable de les mànegues regant els carrers a mitjanit.

La intimitat són moltes coses -com aquesta brutal declaració d’amor a Barcelona que enceta el relat Pis nou- però, per sobre de tot, és introspecció, furgar, ferir-se i riure-se’n de les cicatrius. Després d’aquella obra magna i immensa que era Mala vida, un relat excessiu i megalomaníac d’aquells que marquen una generació, vessant per tot arreu i deixant-ho tot tacat, Romera avança amb fermesa cap a la càtedra, amb relats que són veritables tractats morals, agafar la por, l’odi, l’amor o la vellesa i reduir-la a la seva essència, destil·lar-ne tot allò que té de cru i universal i recomposar-nos-ho (nouvelle cuisine) sota una aparença convencional, de relat mundà, massa sovint malclassificat a l’escola dels realistes barcelonins.

De La intimitat cal destacar-ne un parell de relats que són, com a mínim, històrics. Per una banda Vigor, un agredolç divertimento dedicat al gran poeta Francesc Garriga que aconsegueix retratar a la perfecció aquell moment crític on la decrepitud del cos és vençuda amb escreix pel vigor i les ganes de viure. Una història tendra que descriu, en definitiva, la maduresa.

Per altra banda, Quarentena, la gran història que clou el llibre, mereixeria encapçalar les antologies que es faran d’aquesta època i descriu, amb la ja habitual precisió universal, la caiguda i expansió de l’amor, personalitzada per l’habitual Playboy follador nat que pobla els llibres del poeta. Romera aconsegueix en un sol relat, aquest Quarentena, estripar tots els llibres d’autoajuda escrits i per escriure, sepultar el refranyer, trastocar terapeutes, lapidar bruixes i curanderos i deixar en la més miserable evidència tots els consells d’amics i topicassos de poeta. Una meravella, tu.

• autor: Albert Forns