Níguls d’anormalitat
Te deix, amor, la mar com a penyora
de Carme Riera
Barcelona: Columna Jove, 2004
126 pàgines, 8 €
Aquest és el llibre que fa que el nom de Carme Riera furgui a les nostres idees. El seu primer recull, datat al 1975, publicat en nombroses edicions i col·leccions, guardonat en les millors posicions de la literatura catalana actual. Per cert, va ser matèria obligada per comentar durant uns anys a la Selectivitat. Precisament en Joan Barril plantejava no fa gaire si els llibres s’han de comentar en un examen que et suposa l’entrada als estudis superiors o simplement gaudir de la lectura amb un mateix. Però això és un altre tema.
Carme Riera, que du per bandera el mallorquí col·loquial però acurat, sense prejudicis, va regalar-nos aquestes línies d’històries estrambòtiques, però on tothom s’hi podria trobar en algun moment o altre. Endinsats en aquests disset contes breus, trobem un quadre d’allò més pintoresc: un assassinat vora el mar, una dona que busca un nom a la guia telefònica, uns enamorats ensucrats en un bar de carretera…
El llibre s’obre amb una declaració d’amor en forma epistolar que du per títol el del l’obra. Una història d’amants vora el mar, prosa amb delicadesa poètica. Tot i l’admiració que va despertar aquest estil, més tard va sorgir una escriptura més codificada, amb la voluntat de sortir del gènere on la volien encasellar: “N’estava tipa de ser la que fa novel·letes per a senyores, la veu confident, la prosa poètica…”, va declarar a una entrevista al 1994 pel diari El Pais. Tot i això, no va ser tan radical. Cal dir, però, que Carme Riera no creu en la literatura de gènere. En una entrevista al 1996 per Tribuna de Actualidad. va afirmar que creia en la literatura bona o dolenta, però no en la literatura de gènere; “Proust ha escrit com si fos una dona i Marguerite Yourcenar com si fos un home”.
Aquest és un llibre per no conformar-se amb la primera lectura. És ple de secrets i detalls. Els protagonistes són amics de la anormalitat, però, com dèiem, en situacions que qualsevol podria trobar enfront del propi mirall. El conte final sembla la continuïtat del primer i no pot deixar indiferent a ningú. Tendre i trist.
La prestatgeria de l’autora brilla amb bones raons. Nombrosos premis la coronen, entre ells el Premi Nacional de Narrativa del Ministeri de Cultura amb la novel·la Dins el darrer blau (1994) , concedit per primer cop a una novel·la en llengua catalana.
I és que Carme Riera va arribar amb una mena d’infinita urgència entre el públic. Era l’instint que fa que ens reconeguem en històries, en cançons, en contes. A part de la originalitat de la història, sense fugir de la quotidianitat, és el punt de vista dels sentiments, tant vulnerables, i explicats en mallorquí. “Na Carme Riera és una escriptora lliure (repetim-ho: lliure), que deixa llibertat a tothom perquè tothom triï lliurement la forma de fer ús de la seva llibertat”. Així la descriu Guillem Frontera, al pròleg del llibre. A descobrir-la, idò.