Dotze mestres
de Maurici Serrahima
Barcelona: Edicions de 1984, 2008
398 pàgines, 18€

Qui són els mestres de la nostra literatura? Hi ha uns escriptors que hem de lloar més que d’altres? Quan es va formar el català literari i qui hi intervingué? De ben segur que aquestes estranyes qüestions no tenen cap resposta senzilla. I, probablement, en aquest cas seria aplicable allò del tants caps, tants barrets: cadascú faria la pròpia tria. A començaments dels anys setanta, en Maurici Serrahima va fer la seva. I amb un parell de peculiaritats: només volia persones que haguessin jugat un paper important en la represa de la prosa catalana i, a més, que fossin ja traspassades. El resultat, aquell Dotze mestres que publicà per primer cop el 1972.

En Serrahima no era pas un nouvingut en el camp de la crítica literària. Advocat, catalanista, republicà, catòlic i lletraferit, en començà a fer a El Matí, el periòdic d’Unió Democràtica de Catalunya. Després de la guerra i retornat a Barcelona fou un dels animadors de la cultura clandestina i, alhora, publicà diversos assaigs sobre literatura.

I qui són els Dotze mestres d’en Serrahima? Doncs, en Verdaguer, l’Oller, en Vayreda, en Casellas, en Ruyra, en Maragall, en Bertrana, en Català (l’Albert), en Carner, en Gaziel, en Riba i en Sagarra. És possible que algun dels noms sorprengui al lector. Per ignorància, car ara no estan de moda les reedicions dels nostres clàssics. O bé, perquè hi ha noms que els associem més amb la poesia o les traduccions i ens costa d’afigurar-los com a referents de la nostra prosa. De tots ells, en Serrahima en comenta fets vitals –pocs- i la seva obra –extensament. Però, a més, intenta anar més enllà. Situa l’obra en la vida dels autors i en el context polític, cultural i literari del seu temps, parant especial atenció al que passava en altres literatures. Tal com he mencionat anteriorment, l’autor era un crític reputat; no obstant això, el que dóna més valor al llibre per a nosaltres, lectors actuals, és el fet que en Serrahima havia conegut i fet amistat amb vuit d’aquests mestres i els altres quatre havien mort quan ell era infant; per tant, pogué parlar amb gent que els havia conegut i en sabia les inquietuds.

A més dels mestres per tot el llibre floten dos noms, el del traïdor i el de l’hereu, el del qui volia influir i el del qui va influir, el de Xènius i el de Pla. I constantment, una pregunta: la prosa catalana és com és, però com hauria pogut ésser? És a dir, que hauria passat si les coses no s’haguessin esdevingut tal com foren? Si Verdaguer, Vayreda, Casellas i Maragall no s’haguessin mort a la cinquantena… Si Gaziel hagués pogut publicar en català amb vint-i-set anys enlloc de setanta… Si altres escriptors haguessin seguit el camí de Ruyra o el de Carner… Mai sabrem el que hagués pogut ser, només el que ha estat des del temps d’aquests Dotze mestres que se’ns presenten aquí. No tots us interessaran per igual. A algun li trauríeu el títol. Però tots han obert camí per la nostra prosa i es van haver d’encarar a un dels problemes més importants que hi pot haver per un escriptor: com escriure, si la llengua està malalta i, alhora, no tenim referents vàlids?

• autor: David T. Baró