Bo de “leer”
Les flors del mal
de Charles Baudelaire
Edició a cura de Jordi Llovet
Barcelona: Edicions 62, 2008.
686 pàgines. 25€
L’edició bilingüe de Les flors del mal, el gran buc insígnia de la poesia moderna, ha estat editat per Edicions 62 amb motiu del 150è aniversari de la primera edició i traduït pel sempre exquisit, meticulós i fi professor de la Central Jordi Llovet. Una edició amb cartoné, de luxe, i amb fulls de Bíblia que li confereixen una aureola de místic i profà, a la vegada. Un llibre del qual ja se n’ha dit tot; si en voleu llegir la versió oficial, mireu a la Wikipèdia. És una edició que segur que farà les delícies dels intel·lectualets i universitaris progres de sabates Converse, americanes de pana i ulleres de pasta que passegen el palmero per la Rambla amb algun llibre d’un gran pensador centreeuropeu sota el braç.
Baudelaire va ser allò que els crítics n’han acordat dir un “poeta maleït”, seguint la senda d’altres autors com ara el compatriota Verlaine, Mallarmé o el fins i tot més proper Miquel Bauçà o Ferrater, o Panero en l’àmbit espanyol. El poeta francès, coreligionari de Lamartine, De Nerval i Hugo, entre d’altres, les va passar més putes que les gallines per poder compilar aquesta obra, i no va ser després de morir que se’n va fer la versió definitiva, amb poemes que els poders fàctics de l’època li havien vetat. Aquesta edició en català és de les que queden tan bé a les prestatgeries, al costat d’un Thomas Mann o una versió incunable del Tirant lo Blanc.
I si, a més, l’has llegit, aleshores ja és l’hòstia amb patinet. Per als més assossegats, fins i tot estaria bé comprar-lo ara i anar-lo llegint de mica en mica, tal com es degusta una bona copa de cava a mitja tarda d’un dia mediocre i qualsevol, normal, quan no se celebra res. I és precisament quan no se’n té cap motiu, que és com millor entren aquest tipus d’obres. Cal acostar-s’hi com ens hem d’acostar a la fe dels altres, de genolls, i deixar-se endur per les dicotomies, contradiccions i l’ambient de l’època.
I és que el temps no s’atura mai, ni per compassió, perquè de vegades, a la vida, les coses no són com són, sinó com sembla que són i part de la gràcia de llegir poesia rau en el fet de saber fluir entre dues aigües, immiscir-se entre dos vessants, entre diverses maneres de pensar i d’actuar, i pel camí anar arreplegant afluents que enriqueixin i augmentin el cabal del nostre riu. I en cada poema del mestre gal hi ha un moment per a cada esdeveniment i un esdeveniment per a cada moment.
Però com que només tenim comptes pendents amb el destí i la història, part del nostre deute existencial, quant a lectures, el devem a autors com ara Baudelaire i tota una colla del que ara en diríem uns penjats que van saber estar al lloc on els tocava i van desafiar vells arquetips temàtics o estructurals per fer avançar la roda a cada moment. Però és sabut que els moments tenen aquesta doble fulla característica: poden evaporar-se al cap d’un segon o bé allargassar-se tota una eternitat.
Si us decidiu a entrar a Les flors del mal, us adonareu que fent una ràpida llambregada pel panorama poètic, hi ha molts hipòcrites que es fan dir poetes i que no ho són! I que si no fos per això, no els llegiria ningú! Així que “¡al loro!”. Aconseguiu un exemplar del llibre de Baudelaire (¿per què aquest tipus de llibres no és susceptible del bookcrossing?) i porteu-lo a casa. Mentre us decidiu a atacar-lo, deixeu-lo a la prestatgeria dels “imprescindibles” i cada vegada que hi passeu per davant, féu una reverència i reciteu: “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima lectora”.
______________
Imatge que il·lustra l’article de Narcòtic.