Pedra de tartera
Pedra de tartera
de Maria Barbal
Barcelona: RBA Libros, 2007
123 pàgines, 7′50€
Possiblement no s’escriuen novel·les ni bones ni dolentes, sinó que s’escriuen històries que et fan sentir el que senten els protagonistes, que t’arriben a l’ànima i que et fan pensar i altres senzillament no. Pedra de tartera ens fa sentir la ferum agredolça de les vaques, ens fa veure els colors del camp, ens fa gaudir de l’alegria del primer ball i de l’amor i ens fa patir la buidor de la mort de l’ésser estimat i la solitud de la seva absència.
Per boca de la protagonista, la Conxa, vivim la seva davallada vital i geogràfica. Des d’una casa pobra de la muntanya fins a un semi-soterrani del centre de Barcelona
“Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú. Jo era la quinta de sis germans i, segons deia la mare, havia arribat perquè Déu havia volgut i s’ha d’acceptar allò que Ell envia.”
(…)
“Barcelona, per a mi és una cosa molt bona. És l’últim graó abans del cementiri”
La novel·la ens regala un esplèndid llenguatge, ple de modismes rurals i amb una estructura molt àgil amb capítols molt curts i salts en el temps molt ben trenats. El manuscrit llisca suaument per la vida de la Conxa explicada sempre d’una manera concisa però molt entenedora.
“Els prats estaven rossos i els peperepeps esclataven; se sentia arreu la brunzidera de les mosques que percaçaven l’aliment amb insistència. Els avellaners silvestres i les nogueres verdejaven vora el riu com els xops. La muntanya era un formiguer de treballadors entre groc i verd. De carros pels camins terrossos i de xiulets d’eines que decantaven sense compassió les tiges esveltes. La terra s’esponjava de rebre aquell doll que hauria de durar tot un any. Només el xerric del cànter o la bota feia alçar un moment els ulls del pagesos al cel”
Així veiem com molt joveneta, la Conxa marxa de casa seva per servir i fer companyia a casa d’uns oncles sense fills. Els oncles la tractaran molt be, com si fos una filla. Al poble s’enamorarà del Jaume, un noi d’idees avançades amb el que tindrà tres fills i al que afusellaran el nacionals per rojo. La postguerra no pot ser pitjor, sense home, amb pocs recursos i amb tres fills que tirar endavant i estigmatitzada per el seu maridatge comunista. Amb penes i treballs tira endavant fins que com a colofó, el fill se la porta a viure amb ell al semi-soterrani barceloní. Quina vida treball i mes treball, poques alegries, molta buidor i molta tristor.
Mitjançant la Conxa, la Maria Barbal ens mostra la duresa de la vida del camp, sobretot si ets dona, la immensa tristor amb la pèrdua dels éssers estimats, de l’aparent senzillesa de la vida i dels pocs moments de joia que tenim. La Conxa pot ser qualsevol dona nascuda a començaments del segle passat. Segur que tots hem tingut una avia que es podria canviar per la Conxa.
____________
Fotografia que il·lustra l’article de L.Brotóns.
Quan va sortir publicat -i d’això fa un munt d’anys-, el vaig fer llegir als meus alumnes. Quedaren encantats!. Avui me’l tirarien pel cap. Així va l’educació, que no és el mateix que l’ensenyament.