La pressió del segon llibre
Infecció
de Sergi Pàmies
Barcelona: Quaderns Crema, 1994
141 pàgines, 8€
M’agrada molt l’estil d’en Sergi Pàmies. És directe, fresc, surrealista…a més, he de reconèixer que després d’haver-me llegit T’hauria de caure la cara de vergonya i Si et menges una llimona sense fer ganyotes, encara he començat amb més ganes el que fou el seu segon recull oficial de relats, publicat ja fa més de vint anys: Infecció.
Potser per això aquest llibre no m’ha convençut. És més, quan l’he acabat he quedat un pèl decebut. M’explicaré. Tothom que coneix aquest autor barceloní sap que de petites anècdotes en pot arribar a desenvolupar divertits relats de l’absurd, a més de la facilitat per crear imatges vertaderament dantesques de situacions quotidianes que fan que els lectors ens hi puguem sentir identificats. Això fa que, per empatia, somriguem uns quants cops quan el llegim. El què passa és que aquesta fórmula, en aquest llibre no li acaba de funcionar. La maquinària és la mateixa, però en el fons no acaba de sortir-se’n com d’altres vegades. De fet, a Infecció, poques vegades he aconseguit connectar amb les històries dels soferts protagonistes.
Però si el conjunt no és del tot satisfactori, sí que hi he trobat petites joies com “Formació professional”, “Angular” o el malintencionat conte inicial, carregat d’una bona dosi de mala llet, anomenat “L’ànima del llobarro”. Aquest últim, narra les desventures d’un escriptor el qual un bon dia, quan es vol posar a escriure tant sols li surten dibuixos, provocant una evolució in crescendo del personatge molt bona.
“ Ell dubta uns segons abans de confessar en veu baixa:
– Jo sóc escriptor.
Quan ho diu, se n’adona que no vol dir res. Que un escriptor que no escriu és un mentider o, amb prou feines un d’aquells bojos patètics que es creuen Napoleó”.
En resum, un llibre que per mi no supera ni de bon tros el seu notable debut: T’hauria de caure la cara de vergonya. I pensant-hi una mica més…potser als escriptors novells els passa com als grups de música que s’estrenen amb bones crítiques. Quan n’han de publicar el segon disc solen sentir la pressió d’haver de superar l’àlbum precedent. Va passar per un procés similar en Sergi Pàmies? És ell mateix el protagonista de “L’ànima del llobarro”?
___________
Imatge que il·lustra l’article de Dunechaser.
bona crítica!
tot i que no t’hagi agradat el llibre en general, m’has deixat amb ganes de llegir l’ànima del llobarro…
Gràcies Olga! N’hi ha de millors, de llibres d’en Pàmies…
Fa temps que el vaig llegir i no em va aportar res. Crec que el Pàmies excel·leix més en el periodisme que no pas en la ficció.
Sergi Pàmies é sper ami un del smillors escriptors catalans en general, i en contes en particular. Aquest llibre el tinc a casa pendent de llegir. Potser aquest estiu us posaré un altre comentari quan el llegeixi