Quasi la lluna
Quasi la lluna
d’Alice Sebold
Alzira: Editorial Bromera, 2008
300 pàgines, 19’90 €
“Dit i fet, matar la mare va ser fàcil”. Així comença el relat de la Helen, un dona que es troba al tombant de la maduresa i que ha dedicat tota la vida a tenir cura de la seva mare boja i dependent. Un atac de desesperació la porta a assassinar la seva mare impulsivament, una mica contagiada de la bogeria que corre en la família.
Tot i aquest inici tant prometedor, la força de la història ja comença a diluir-se al cap de poques línies. La Helen no es troba alliberada de la càrrega que li representava la seva mare, si no que, al contrari, es troba atrapada per les conseqüències del que ha fet, perseguida per la policia i implicada en una escena del crim plena de pistes. Comença una fugida desesperada que durarà vint i quatre hores, que l’autora aprofitarà per explicar-nos la història de la Helen.
Tota un vida de submissió i de sacrifici per la seva mare han arrelat en la personalitat de la Helen, perquè és un personatge fred i antipàtic, difícil d’entendre per al lector, perquè tot i la quantitat d’emocions que es van desenvolupant sota la seva pell, els seus actes no demostren mai cap sentiment més que l’instint de supervivència. Tot i això, l’autora insisteix tant en justificar el comportament de la seva protagonista que arriba un punt en que ens fa preguntar-nos com és que no l’ha matat abans, a la mare.
La mare és un personatge de pel·lícula. És totalment boja però, per una altra banda, totalment lúcida. La bogeria li ha estalviat d’haver de cenyir-se a certes normes socials de bona educació i bones maneres, i fa que ho digui tot sense embuts. També és dolenta, potser no per malícia, perquè és boja i inconscient, però és dolenta de debò. Destrossa la vida del seu marit i de la seva única filla i, fins i tot després de morta, segueix sent un fantasma d’aquells que fan por.
Tot i això, la Helen sent una devoció inexplicable per la seva mare. En té cura fins a l’últim dia com si fos un suport en el qual recolzar-se, en comptes de la càrrega que realment és. Un cop morta, la Helen la segueix estimant i segueix recordant episodis de la seva vida juntes amb una tendresa que no acaba de concordar amb el que explica, que són sovint històries molt dures de dependència i submissió.
Que hi hagués tan pocs indicis que havia lliurat la meva vida a la mare fins al punt de ser capaç de matar-la i ningú no ho descobrís. Al cap i a la fi jo era insignificant. Era aquest el meu càstig? Em vaig fixar en la dona reflectida al mirall posterior de la furgoneta. Era jo. Asseguda al mig d’un parc desert de Pennsilvània. Un home amb qui m’havia casat i havia tingut dues filles intentava abraçar-me. Vaig veure l’arbre jove i les barbacoes abandonades i la vora de la carretera a la meva esquena.
Alice Sebold sap explicar molt bé aquestes relacions tan estretes de família, però es passa una mica relatant episodis del passat que, si bé alguns són necessaris per contextualitzar el que estem llegint, altres són massa reiteratius o, fins i tot, espatllen el sentiment de l’obra al intentar explicar amb arguments una cosa que el lector ja entenia per una altra via. Al cap i a la fi, un assassinat passional és una història d’impulsos viscerals humans, que qualsevol pot entendre (encara que no vulgui) per la via dels sentiments.
La lectura es pot arribar a fer un pèl pesada. La densitat dels records i pensaments de la Helen, el seu personatge incomprensible o la profunditat del tema que tracta són factors que van afegint pes a la narració. L’argument, a més, està marcat per un realisme estricte, tant per la història en si com pel personatge de la Helen, sense cap concessió a la fantasia, tocant de peus a terra (tot i que la bogeria que és el tema principal de la història). Però les relacions tan seques que manté la protagonista amb el món exterior tenen el seu encant especial gràcies precisament a l’absència de floritures.
El millor que té l’obra és el recorregut que fa la protagonista en aquestes vint i quatre hores, perseguida per la policia però alliberada de tota la seva vida anterior. Aquí, però, l’autora es queda a mig camí, i no permet que la Helen acabi de sortir de la seva closca. Una llàstima.
La conclusió de la novel·la decep, perquè ve a dir que la bogeria d’una persona afecta més al seu entorn que a la mateixa persona. Una cosa que ja sabíem abans d’obrir el llibre. El final apoteòsic que s’anunciava tampoc succeeix, i acabem tancant el llibre amb indiferència.