La mort de l’esperança
Memòries I
de Josep Benet
Barcelona: Columna, 2008
520 pàgines, 25€
Tradicionalment hi ha hagut dues versions de la Guerra Civil: la dels vencedors i la dels que patiren les represàlies. Durant anys, els feixistes es van dedicar a dir que els republicans eren un bàrbars assassins sense moral ni ideals, uns facinerosos assedegats de sang cristiana i poder. La fi de la dictadura va fer bellugar el pèndol i es va passar a acusar de feixista i conspirador tothom que no hagués lluitat per la República o hagués patit presó o exili durant el franquisme. Així doncs, la dicotomia que malauradament s’establí amb el cop militar ha perdurat fins a nosaltres. Tanmateix, estem segurs que tot fou tant senzill com uns i altres ens han volgut fer creure?
Abans de morir, en Josep Benet ens llegà el primer volum de les seves memòries: Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939). Dissortadament, la mort se l’endugué poques setmanes després d’acabar-ne l’edició; així que, llevat de fragments esparsos, serà difícil que puguem llegir-ne la continuació. Nogensmenys, no cal posar-nos trists per allò que no haurem, sinó gaudir d’aquests magnífics records.
Les Memòries es divideixen en dues parts diferenciades. La primera agafa els primers anys de la vida de l’autor, els de l’esperança i l’aprenentatge, des del naixement fins a l’esclat de la Guerra Civil, mentre el segon bloc correspon als anys de la guerra, la desfeta de què parla el títol.
En Benet nasqué a Cervera, descendent de famílies de l’Urgell i la Segarra, però de ben petit es trobà a Barcelona. Després entrà a l’Escolania Montserrat on creixé en un ambient marcadament catalanista i moderadament obert pel que fa a les qüestions socials. De retorn a Barcelona, continua la seva formació fent de criat i estudiant alhora, ingressant a la Federació de Joves Cristians i interessant-se cada cop més per la política, sobretot en la Unió Democràtica d’en Carrasco i Formiguera. Ell, que no havia assistit a la caiguda de la monarquia, es troba amb els Fets d’Octubre tant bon punt surt del monestir i queda admirat i commogut per la mort d’en Compte i en González Alba defensant la seu del CADCI. Després, la mort del germà i el pare el duen fins a l’estiu del trenta-sis, allà on tota una generació enterrà els seus somnis.
La segona part de les Memòries és la més intensa. En Benet ens explica com van anar morint o sent empresonades moltes de les persones que coneixia, només pel fet de ser catòliques. Catalanistes i republicans de pedra picada a qui s’endugué per endavant la barbàrie dels primers mesos de la guerra. I, passats els primers temps, l’Església clandestina, els bombardeigs sobre la població civil i, finalment, la crida a les armes. Ell fou un “biberó”. Estigué al cap de pont de Balaguer i el Merengue i se salvà d’una mort anunciada perquè el feriren en unes pràctiques. Així, doncs, hospital, convalescència i la visió de la derrota republicana clouen les pàgines d’aquest llibre, junt amb el jurament de resistir i contribuir al redreçament nacional.
Tot i que les Memòries tant sols arriben fins a l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona, en Benet no s’absté d’avançar fets i pensaments posteriors. Així, les crítiques als anarquistes de la FAI i en Tarradellas –de la seva actuació a la guerra i a l’exili- es complementen amb les que fa a en Saura i el seu Memorial Democràtic. En Josep Benet fou un dels intel·lectuals antifranquistes més actius i importants –en Pujol el considera un dels seus mestres- i pel llibre apareixen abocades bona part de les fílies i fòbies acumulades en aquells anys. És aquest un llibre sobre uns anys que encara influeixen en el nostre present. L’abisme que s’obrí al país no s’ha tancat completament i, com en Benet reclama, potser ja seria hora d’estudiar que ocorregué realment.
I, certament, durant la meva ja llarga vida, he estat sempre republicà –de la República Catalana!- i montserratí.