Aparentment estúpid, absurdament brillant
El meu ofici
de Josep M. Espinàs
Barcelona: La Campana, 2008
164 pàgines, 14 €
La labor de l’escriptor Josep Maria Espinàs s’ha destacat en els últims anys per l’extensió de la seva obra. I és que Espinàs és, sens dubte, un escriptor prolífic: la publicació per Sant Jordi de l’any passat de Relacions Particulars suposava l’arribada a una equidistància màgica: 80 llibres publicats en 80 anys. Un any després, sumada l’obligada entrega de la seva sèrie de cròniques A peu (A peu per l’Alt Camp, edicions La Campana, 2007), Espinàs suma la gens menyspreable suma de 82 llibres en 81 anys.
La seva incansable activitat, juntament amb una posició acomodada dins el món de la literatura -té la seva pròpia editorial, La Campana, a sumar a un article diari a El Periódico-, permet a Espinàs fer llibres com El meu ofici. Obres acomodades, sense pressió literària, de reflexió. L’últim volum d’Espinàs no és més que la reflexió de l’autor sobre el fet de ser escriptor, una sèrie de divagacions aparentment estúpides sobre unes bases repetides: definicions del diccionari, batalletes d’octogenari entranyable i cites erudites. Aparentment, res diferent del que es pot trobar en molts blocs dedicats a l’ego dels qui l’escriuen.
Però Espinàs sap escriure. Si es permet la frivolitat d’escriure El meu ofici és, precisament, perquè gaudeix tant amb la seva feina que vol transmetre el seu secret a les generacions precedents. Com el cuiner que plasma les seves receptes impossibles perquè milers de fogonaires intentin imitar-lo, Espinàs aconsella als que vulguin escriure, regala al lector la seva fórmula magistral. El més important, com passa sovint, no és què fa. Sinó com ho fa. La senzillesa de la prosa d’Espinàs, sense barroquismes, s’acompanya d’un català exquisit, curós i exacte. Dividit en capítols molt breus, el fil narratiu flueix amb rapidesa, trufat d’adjectius per tot i una mordaç ironia.
L’aparent banalitat es converteix en brillantor tocada per la vareta màgica d’Espinàs. Un tracte exquisit a l’ofici d’escriure, mirat des de tots els vessants possibles. Des de la veneració a la seva vella Olivetti, fins a reflexions serioses sobre l’ofici, i sobretot, paraules, moltes paraules: voltejades, tocades, macerades, analitzades fins a la sacietat per un Espinàs obsessionat en redefinir-se. Tot aquest exercici deixa també lloc a la hilaritat: la ironia de Literatura administrativa o el surrealisme d’escriure’s la seva pròpia necrològica són impagables.
Qui llegeixi El meu ofici veurà que les recomanacions d’Espinàs no són fruit de vacil·lacions teòriques o postulacions de púlpit; el lector comprovarà que tot el que diu Espinàs ho posa en pràctica en la seva escriptura, el teló de fons de l’obra. Un llibre amé, senzill, irònic, precís, curós i per sobre de tot, coherent.
“Realment, he escrit molt. Ara sé que escriure ha estat el meu ofici. Un ofici no reglamentat. A la llista de professions de l’INEM -on figuren centenars d’especialistes-, la d’escriptor no existeix. Fa anys, després de remenar papers una bona estona, una amable funcionària, desolada, em va dir que no constava <<escriptor>> com a activitat laboral, però que si jo no hi tenia cap inconvenient, em podria classificar com a <<tècnic de primera classe>>. Ni parents, mi amics, ni crítics m’han fet mai un elogi com aquest.
Seria molt pretensiós que el títol d’aquest llibre fos “reflexions d’un Tècnic de Primera Classe”. El meu ofici vol dir que va arribar un dia que sí que vaig comprendre que jo era escriptor.”
Me’l llegiré segur. Sempre m’han agradat les reflexions dels escripors sobre el seu art. També recomano les obres de Jaume Cabré: El sentit de la ficció i La matèria de l’esperit.