Arriba el Murakami relataire
El salze cec i la dona adormida
d’Haruki Murakami
Barcelona: Empúries, 2008
351 pàgines, 20 €
L’escriptor asiàtic de moda a Occident, Haruki Murkami, envaeix de nou les llibreries amb el primer recull de relats que ens arriba en català. Després de l’èxit amb novel·les com Tòquio Blues, Kafka a la platja, El meu amor Sputnik o L’amant perillosa, Murakami considera que “escriure novel·les és un repte i que escriure relats és un plaer”.
Entre els relats que conformen El salze cec i la dona adormida hi trobem alguns embrions que l’autor desenvolupa a les seves novel·les ja que, com explica, els relats li serveixen com a camp on experimentar. Les diverses històries que recull el llibre són plenes de l’univers simbòlic de Murakami amb paral·lelismes inquietants com les mosques que entren a les orelles per fer-nos adormir i punyents com les tietes pobres, una metàfora de la creació literària, que l’autor es carrega a l’esquena i el seu entorn interpreta de maneres diferents. El mínim comú múltiple als contes de Murakami és la barreja constant d’irrealitat i realitat en què la quotidianitat es barreja amb petits esclats sorprenents que són el nucli de les històries. Ens presenta amb aires de naturalitat allò excepcional, al més pur estil kafkià d’aquell qui accepta l’anormalitat. L’autor, però, no es limita únicament a explicar aquests fets excèntrics sinó que ens mostra sobretot com els personatges els viuen i els sobreviuen.
“-El que vull dir…- va prosseguir ella, més serena i gratant-se el lòbul de l’orella, molt ben format- … el que vull dir és que, per moltes coses que desitgis, per molt lluny que vagis mai no deixes de ser tu mateix. Només això.”
Cada relat és una petita obra d’art cuidada al detall. Del llibre en destaca la introducció, les primeres pàgines on l’autor fa tota una declaració de principis sobre l’escriptura de novel·les i l’escriptura de relats.
“Una altra cosa agradable dels relats és que pots crear-ne un a partir dels detalls més petits: una idea que se t’acut, una paraula, una imatge, qualsevol cosa. En la majoria dels casos és com una improvisació jazzística, amb la història que em porta cap a on vol.”
La faceta de relataire de l’autor no deixa de sorprendre però vint-i-quatre contes són molts contes quan ja es coneix l’obra de Murakami: els personatges masculins que protagonitzen tan les seves novel·les com els relats són sempre molt semblants els uns als altres i moltes de les històries sonen a dejà vu.
_________
Imatge que il·lustra l’article de Conn O’Brien.
Em van regalar aquest llibre d’en Murakami, i el vaig rebre amb una certa mandra… feia molt de temps que no llegia relats curts. Però han estat una sorpresa molt agradable. Jo no m’imaginava que es pogués escriure relats com aquests; no sé com ho fa, però presenta les històries com si fossin reals, encara que continguin elements clarament fantasiosos. I m’ha encantat trobar la sensibilitat japonesa –amb la seva visió kafkiana inclosa, com molt bé dius– en una veu com la d’en Murakami, que no es pot negar que també és occidental.
Estic d’acord que els personatges s’assemblen força, però potser m’ha passat més inadvertit pel fet de no haver llegit res més de l’autor. Jo el disculpo, en aquest cas, perquè en un relat curt és difícil perfilar gaire els personatges.
Molt (infinitament) millor que la pallassada de Kafka a la platja.
Per a mi ha estat genial. És com un laboratori de gènesi de literatura de calitat. Són embrions, complexos com éssers humans, pendents de poder-se desenvolupar i incorporar-se a la societat (novel.la ?).