Exploradores del abismo
d’Enrique Vila-Matas
Barcelona: Anagrama, 2007
287 pàgines, 18€

Parlar d’Enrique Vila-Matas a aquestes alçades és parlar d’un mite, de Barcelona al món. Ell es queixarà d’aquesta Catalunya que l’ignorava i que només l’ha reconegut després de triomfar a Portugals, les Amèriques, d’aquesta Catalunya provinciana -sempre surt aquest adjectiu- que no va voler convidar-lo a Frankfurt. Però Vila-Matas és un producte de Barcelona, del seu submón, quan començava a publicar amb més pena que glòria a editorials petites o quan tancava els bars de Gràcia amb més gintònics al cos que ningú, i amb dos o tres o quatre adolescents que el seguien i l’admiraven, escoltant-li embadalits les batalletes.

El geni de Vila-Matas, doncs, és de llarg recorregut, i l’èxit li arriba tard i li arriba bé, lluny dels excessos i les astracanades d’aquells col·locats a l’Olimp massa de pressa. No he llegit tota l’obra de Vila-Matas, però aquella que m’agrada més és la dels seus últims títols, París no se acaba nunca, El mal de Montano, Doctor Pasavento, delicioses barreges de metaliteratura i autoficció, ciments de l’inoblidable mite Vilamatasià, sofisticades i ineludibles declaracions d’amor als llibres i a la vida, per ell i els seus, inseparables.

Aquesta mística, aquestes històries d’irrealitats literàries, es mantenen al seu darrer títol, Exploradores del abismo, però en menor mesura. En aquest recull de relats que ens arribava l’any passat hi ha aventures que reprenen estils anteriors, més de Suicidios ejemplares, tots al voltant de l’abisme, la desaparició i el jo, omnipresents temes de fons en Vila-Matas, formulats i reformulats a cada narració. Però no és fins a l’espaterrant història final que torna la faula pura dels últims temps, el mite Vila-Matas, Sophie Calle i la cerca de l’escriptor fantasma, personatges coneguts passejant per geografies conegudes.

La lectura dels Exploradores del abismo pot ser difícil, per tant, pel no iniciat, com també pot ser-ho per l’iniciat amb ganes del de sempre. Si us passa com a mi i l’abandoneu durant mesos, cansats del latifundisme erm de certs fragments, planteu-vos a París, seieu al Flore, traieu el llibre i poseu-vos amb ‘Porque ella no lo pidió’. El cel ha de ser això, penso.

“La muerte me llevó a meditar sobre la vida. Pero ¿qué vida? Me dije que ya empezaba a ser hora, en una época tan confusa como la nuestra, de preguntarse qué era lo que realmente entendíamos por vida, es decir, de preguntarnos de qué hablábamos cuando habábamos de ella y si no estábamos en el fondo hablando siempre de la muerte. Seguramente habría que empezar a matizar la definición de experiencia… Yo también tenía un recuerdo algo lejano, más bien confuso, de ella. ¿Quién vivía en total plenitud? ¿Vivía alguien? Y, por cierto, ¿qué clase de vida llevaba la vida?”

• autor: Albert Forns