La salvatge
La salvatge
d’Isabel-Clara Simó
Barcelona: Columna Edicions, 1994
219 pàgines, 12’58€
Quantes vegades ens han dit com hauríem de ser, com ens hauríem de comportar? Potser aquest no és un fet extraordinari, però si pot ser-ho la construcció de la personalitat, com si d’un Pigmalió modern es tractés.
Aquesta és la història de Dorothy, una noia que fuig dels Estats Units i arriba a casa de Joaquim Mendoza, un home de seixanta anys avorrit de la vida, que veu aquesta arribada com l’oportunitat de crear una nova noia, com si fos una escultura de marbre.
La relació afectiva que s’estableix entre els personatges va portant de manera progressiva una pèrdua d’identitat per part de la Dorothy, ara Dolores, que se sent incapaç de lluitar mentre que el Quim va tornant cada cop més boig i enfollit per la seva obra creada.
La primera vegada que el vaig llegir, no m’adonava del què realment passava i continuava llegint més per inèrcia que per una profunda convicció en la història. No va ser fins arribar al final inesperat, boig i cru que vaig haver de tancar el llibre, incapaç de continuar i després de pensar-m’ho, vaig tornar a obrir-lo amb por, fins acabar-me’l.
El llibre es divideix per capítols, i cada part simula un esglaó que la protagonista va pujant i després baixant, però sense tornar al mateix lloc, ni sent la mateixa. Només una noia que fuig amb un passaport fals i feta una pena.
Amb els anys, m’he adonat de què potser hi ha alguns buits al llibre: és difícil entendre la debilitat de la Dolores quan sempre ha estat una noia forta i també sorprèn la recuperació del seny del Quim al darrer moment. Però el què em fa tornar a llegir aquest llibre és el final, hipnòtic i salvatge, com el títol del llibre, però no recomanat per a persones sensibles.
“Va decidir que se n’anava. De bursada va entrar a la cambra a fer-se la maleta. Ni una nota havia de deixar. Quan va obrir l’armari, tot contemplant els vestits arrenglerats, va sentir l’estómac feble i es va dir que no sabia on anar. Que ja no sabia deixar de ser Dolores, que no sabia qui era aquella Dorothy que havia estat. Que ja no sabia viure sense que el Quim li digués com s’ha de viure”
Doncs personalment em va semblar un llibre “farol”, d’aquesta que a vegades treu al Clara Simó. No el deuria entendre…
El vaig llegir fa molts anys i no em va agradar (potser perquè me’l van fer llegir?), de fet vaig comprovar que la seva literatura no m’acaba de fer el pes amb La innocent…
Ostres, ens anem trobant elveidedalt, QL està tenint èxit!