Especial Sant Jordi 2008
Com cada any quan s’acosta la diada, a Llibròfags celebrem el nostre particular Sant Jordi regalant-vos, en un farcit article especial, un seguit de recomanacions entre els títols publicats darrerament.
Llibròfags en recomana el consum responsable, si pot ser repartint-los durant tot l’any!
|
|
|
 |
Austràlia |
|
Amb Austràlia , en Roc es submergeix al món de la novel·la amb una història “coral” -un poc suada, la puta parauleta- de quatre ànimes en pena, tots joves, vagant per una ciutat desdibuixada -podria ser Sabadell, podria no ser-ho, tant li fa- fins que es troben atzarosament i des d’allí decideixen viatjar plegats. Un viatge més aviat vital, de tertúlies i mitjanes al bar, amb la vista fixada en marxar a Austràlia, una excusa com una altra per fugir de nosaltres mateixos, per intentar reinventar-nos.
|
|
 |
Mil cretins |
|
Han passat sis anys des de l’últim recull de contes de Quim Monzó, El Millor dels mons, una obra que més aviat em deixà indiferent tot i l’evident evolució de l’escriptor cap a mirades menys iròniques i més serioses de la vida quotidiana.
|
|
 |
|
|
Fent sovint referència als àngels o personatges bíblics, els relats de Mas-Griera estan tocats pel fantàstic, però en el fons, les sensacions, estats d’ànim i determinacions són més humanes que mai, fent a vegades referència al poc control que tenim de les nostres decisions fins a punts vertaderament surrealistes.
|
|
 |
|
|
Sota aquest grandiloqüent nom d’El llibre dels plaers immensos el jove escriptor mallorquí Melcior Comes -recent guanyador del premi Josep Pla- ens amaga una altra novel·la d’iniciació, del salt de la tendra infància fins la primera edat adulta; crec que d’aquesta etapa en diuen l’adolescència.
|
|
 |
El jugador de futbolí que volia córrer la banda
de Ramon Pardina Villanueva Recomanat per Patrícia Monge |
|
Un jove que ha d’escollir entre cinc disfresses, un escriptor obsessionat amb una coma o un jugador de futbolí que vol córrer per la banda són alguns dels esperpèntics protagonistes que ens presenta en Ramon Pardina. Vuit contes plens d’humor i molta ironia embolcallats amb una bona dosi de riquesa lingüística.
|
|
 |
|
|
Com en la imatge del quadre que es veu dins el quadre, aquest és el joc de perspectives i miralls que cal seguir per trobar els rastres que una persona ha deixat en les altres. Aquest és el procés que de mica en mica va seguint el narrador de Dormir amb Winona Ryder per atansar-se a la musa que només coneix a través de la gran pantalla. |
|
 |
|
|
A través dels relats que formen l’obra, continuem teixint la teranyina per entendre l’univers d’aquest professor de Dret Administratiu, el seu passat tortuós amb la Lavínia, la seva obsessió per l’esterilitat i el sexe. En Ruscu Llorens, en Gabriel i d’altres desfilen de nou per les pàgines d’una obra carregada de personatges que encarnen només les baixeses humanes i que tenen por de perpetuar-se.
|
|
 |
|
| Els protagonistes d’ Un cadàver exquisit són en Jesús Arguimbau, un empordanès que sense saber com es troba fent de criat del Rei, en Gaietà Betoret, un tarambana i aventurer reusenc instal·lat a Barcelona i l’Ettienne, un gavatx barceloní aprenent de corder. Així doncs, tres personatges i tres històries que ens ajuden a conèixer diferents ambients: la situació dels pagesos catalans, la Cort reial, el món de les classes dirigents catalanes i el dia a dia del populatxo i la menestralia. |
|
 |
|
|
El Pau de cal Sabater ens descriu el seu pas de l’adolescència a l’edat adulta. És probable que aquesta definició estigui buida de significat, però no deixa de situar-nos al moment vital del personatge. De fet, coneixem en Pau quan té disset anys i es fa els primers petons amb noies; quan no sap si allò de cargolar les llengües li agrada o precisament toca que li agradi, quan el seu cosí parla de mamades i ell no acaba de tenir clar de què es tracta però sap segur que no té res a veure amb la seva tieta. |
|
 |
|
|
Empremtes en la neu, el debut al món dels relats del jove Francesc Bononad, agrupa una trentena d’oftalmocontes, un gènere literari que podríem definir com contes amb imatge o bé fotografies il·lustrades, però que amaga narracions i viatges entre aquest dos universos cognitius. |
|
 |
Defensa pròpia |
| No sóc el primer que parlo de Defensa pròpia, ni seré l’últim de fer-ho, perquè el llibre s’ho val. Borja Bagunyà és un autor jove i capaç que demostra una tècnica envejable per jugar amb les veus dels personatges. La majoria dels set relats són en primera persona, són monòlegs, tot i que Silenci, siusplau no conté la primera persona per enlloc i en aquest aspecte desentona amb la resta del llibre. |
|
 |
39+1+1. Enamorar-se és fàcil si saps com |
| Per què no hauria d’estar bé fer una segona part del llibre si el primer ha tingut prou èxit? Per què l’autora és una dona? Per què el llibre és en català? No escriu en Dan Brown llibres idèntics? No han tingut la Bridget Jones i en Harry Potter diverses parts? Després de 39+1 , la Sílvia Soler ha escrit 39+1+1, la segona part de les aventures de l’Ília Martí. |
|
 |
|
| Com fer atractiva la història deu haver estat un dels maldecaps d’una bona colla de mestres i professors. La història t’entusiasma o t’avorreix, però no té terme mig. Per això, les novel·les històriques o la història novel·lada poden ser bones maneres d’arribar a un públic més ampli. El setè camió podria ser un exemple d’aquest afany per despertar l’interès per la història. Val a dir que és un llibre estrany. A cavall entre el manual d’història i la novel·la de suspens ens explica el destí del Tresor de la República: l’or del Banc d’Espanya i les obres d’art del Prado i altres museus. |
|
 |
No tinguem por |
|
Quin és l’estat del català? La llengua catalana té la mala salut de ferro que diuen alguns? Està a punt d’extingir-se, com diuen uns altres? O mai de la vida s’havia estat millor que ara, com afirmen uns tercers? |
|
 |
Memòries, volum 1 (1930 - 1980) |
|
I és que en Jordi Pujol –de fet, en Manel Cuyàs- s’ha decidit a escriure les seves Memòries. Bé, la primera part: la que arriba fins al 1980, a la formació del seu primer govern. I el llibre no enganya a ningú. És la visió d’en Pujol. Tal i com ell va veure i viure els seus primers cinquanta anys. Només en quedaran decebudes les persones que hi busquin una autoflagel·lació o un passar comptes amb els adversaris polítics. Les memòries són per justificar-se. I els anys fan que els ànims es temperin.
|
|
 |
|
| Les Instruccions per a l’ocupació de Catalunya volen ser un manual per als soldats del bàndol feixista. En Finestres pensa que com a exèrcit ocupant han de complir una important missió: eliminar l’animadversió catalana pel falangisme i guanyar-los per la causa de Franco. I, per assolir l’èxit, el millor és que els soldats coneguin què és Catalunya. Així el llibre, amb un estil literari força confús i matusser, conté una rècula de dades, fets, tòpics i opinions sobre el nostre país, la gent, la llengua i la cultura. |
|
 |
|
|
El que de veritat m’agradaria destacar d’aquestes Converses és l’esperit que flota entre les pàgines, l’actitud vital que es respira en aquest centenar llarg de pàgines. La de Sala i Martín és una actitud de recerca constant, de repte etern i sistemàtic, recerca i documentació, aquest esperit quasi detectivesc que poseeix a l’economista i embriaga al lector. Només d’aquesta manera, a través d’aquesta manera de viure s’enten com algú pot haver arribat on és actualment Sala i Martín.
|
|
 |
|
| La formació de l’autora ens fa veure que tractarà més el vessant jurídic que mèdic de la malaltia. A més, el títol del llibre - Els bojos a Catalunya 1850-2000 - ens indica que és un repàs historicista de la situació dels malalts mentals al nostre país. Així, la Sílvia Ventura ens va explicant l’evolució de la consideració que han tingut els bojos els darrers segles: des d’elements perillosos que calia aïllar, fins a malalts que s’ha de guarir. |
|
 |
|
| Delators és un treball de recerca sobre la memòria històrica publicat per l’Enric Canals que, implícitament, ens aporta la resposta a les preguntes plantejades. El llibre, que porta per subtítol La justícia de Franco, se centra en l’estudi de la delació com a eina per mantenir anorreada la població derrotada. |
|
 |
|
|
Fruit d’aquest estudi, Els imams de Catalunya és un treball rigorós, que s’endinsa directament a tot allò que incumbeixi a les autoritats religioses islàmiques a Catalunya. Moreras fuig del paper d’acadèmic erudit i es posa la cassaca de treball per baixar al carrer i conèixer de primera mà el que pensen els imams. Aquest fet permet al lector una visió molt més propera, d’una persona que s’endinsa al món que estudia i no d’algú que es limita a copiar cites d’altres llibres sobre el tema.
|
|
 |
|
|
Conscient d’aquesta fama que el precedeix, David Madí ha escrit Democràcia a sang freda amb ànims de no decebre a ningú: ni els convergents que el venerin, que trobaran en ell una bona eina de masturbació de partit, ni els rivals que el detestin, que pàgina rere pàgina podran augmentar l’odi que li professen.
|
|
 |
|
| El periodisme és la història del futur. Sota aquesta premissa, l’historiador i professor d’història del periodisme Josep Maria Figueres ha reescrit la història de la guerra civil explicada pels protagonistes. Des de Lluís Companys fins a Pau Casals, Figueres reuneix fins a 100 entrevistes realitzades a 14 personalitats destacades de la política i la cultura catalanes en plena guerra civil. |
|
 |
|
|
A Terra Lliure: punt final, el periodista David Bassa s’immergeix en la translació de guions alhora de traslladar el seu documental -que porta el mateix nom- al suport paper. |
|
|
|
|
 |
Rant. La vida d’un assassí en sèrie
de Chuck Palahniuk Recomanat per Albert Forns, Enric Borràs Abelló i David T. Baró |
| A Rant hi trobem exposada la biografia d’en Buster Casey, un jove que arribant a la ciutat per viure al límit es converteix en la màquina de matar més mortífera. Chuck Palahniuk ha escrit la seva darrera novel·la com el relat oral de diverses persones que van conèixer al jove Casey. Així, els diversos col·laboradors que apareixen al llibre desgranen la vida del protagonista, afegint-hi les seves impressions i, molts cops, contradient-se uns als altres. |
|
 |
|
| Diari de l’Oreneta parla d’un home d’identitat intercanviable, addicte a Radiohead, que arriba a un punt de no retorn. Ens descriu el món interior d’un insensible que pot decidir provar coses noves en busca d’emocions i acabar, sense saber com, embolicat amb la màfia russa. Un exemple dels centenars d’autòmats que omplen els carrers de les nostres ciutats sense emocions ni rumb. |
|
 |
|
| Firmin és una rata que neix a una llibreria i passa els seus primers anys de vida allà, descobrint el món i batejant-lo d’una altra manera, menjant-se els llibres i després devorant-los a través de la lectura. El seu lema és “el que es deixa menjar bé, es deixa llegir bé” i això el porta a fer una classificació i distinció dels llibres pel sabor de les seves pàgines i el gust de les seves paraules. |
|
 |
|
| Indecisió és un llibre narrat en primera persona i en passat amb un llenguatge que combina el registre col·loquial amb la pedanteria intel·lectual pròpia dels filòsofs o la mania de fer servir paraules massa llargues de molts ideòlegs d’esquerres. |
|
 |
|
|
La carretera agafa el lector de la mà i l’arrossega caminant a través d’una carretera absolutament buida, gèlida, envoltada de boscos negres, cendra voladora i una insuportable olor de fum, que ho embolcalla tot. Quilòmetres i quilòmetres en direcció al sud, acompanyats únicament d’un home i el seu fill, que avancen amb el seu carretó i algunes provisions. El llibre no té capítols, ni talls, és una mena de road movie de 230 pàgines, que comença, avança i acaba a la carretera. A través d’aquesta trama tan simple, doncs, McCarthy ens ajuda a explorar els límits de la condició humana.
|
|
 |
|
| El protagonista, en Salvo Montalbano és el comissari de policia de la petita i imaginària vila de Vigatà. Al voltant d’ell l’autor fa girar fets i personatges que ens mostren la manera de ser dels sicilians. |
|
 |
|
|
No em puc estar de començar dient que La vida a la porta de la nevera és una de les novel·les que m’han impressionat més darrerament. Per què? Per quatre raons: senzillesa, brevetat, originalitat i emotivitat. Qui no ha escrit o llegit una nota a la nevera? “Nen, vés a comprar el pa.” “Mare, vine a buscar-me a les vuit.” “Arribaré tard.” “El sopar és al forn.” Però a qui se li havia d’acudir fer una novel·la amb notes a la nevera? Doncs, a l’Alice Kuipers, una anglesa que viu al Canadà, que ho ha aprofitat per escriure el seu primer llibre.
|
|
 |
|
|
Aigua per a elefants va aparèixer a una petita editorial, poc prestigiosa, i li va mancar una campanya de promoció. No obstant, en quan va sortir al mercat no va tenir dificultats en encapçalar la llista d’èxits del New York Times i captivar a més d’un milió de lectors. Els drets de la novel·la ja han sigut adquirits pel cinema.
|
|
 |
|
| En Sebastian Darke té certes dificultats per aconseguir fer riure. Malgrat la reputació del seu pare com a bufó, sembla que en Darke es perd pels difícils camins de l’humor. Genet d’un “bufalop” molt xerraire, en Max, i company i amic d’un petit guerrer, en Cornelius, emprendran una arriscada aventura pels regnes de Queladont per salvar una princesa. Tot un món medieval recreat amb castells, espases i vestits de porpra. |
|
 |
|
| A La bastarda d’Istanbul, l’Elif Shafak reflexiona sobre aquests temes: el record que busquen les víctimes i la culpa de la que volen fugir els botxins. I ho fa a través de dues noies de dinou anys, l’Armanoush, armènia-americana, i l’Asya, turca, que mentre intenten trobar-se a si mateixes ens desvetllen la història de les seves respectives famílies i d’una de les més grans ignomínies del segle XX. Tanmateix, tan transcendental és el que els personatges ens diuen, com el que es callen. Tant o més importants són les llàgrimes vessades, com les que s’ofeguen als ulls. |
|
 |
|
| Vint mesos avanç de morir, Dumas va començar a publicar El cavaller de Sainte-Hermine a Le Moniteur Universel. Degut a la magnitud del projecte no el va poder finalitzar. Possiblement per això, i al contrari que la resta de les seves obres, no només no es va arribar a publicar en format de llibre sinó que el manuscrit es va perdre. Per sort, en l’actualitat hi ha senyors com el Claude Schopp que es dediquen a estudiar fil per randa la vida i obra de l‘Alexandre i Dumas. El senyor Schopp, autèntica rata de biblioteca, en un cop de sort va trobar manuscrit perdut i inacabat i l’ha endreçat i l’ha publicat. |
|
 |
|
|
La vida interior de Martin Frost ens parla de muses, del procés de creació, de com un text literari neix, creix, es reprodueix… i fins i tot de la possibilitat de la seva mort. Com un ésser viu. Paul Auster torna a inspirar-se en el seu primer viatge com a director de cinema (no podem oblidar guions meravellosos escrits per ell, com ara Smoke i Blue in the face) el concepte de metaliteratura, en una reflexió en imatges sobre l’escriptura i el ventall d’emocions interiors que assetgen els creadors quan s’embarquen en un nou projecte.
|
|
 |
|
| La faceta d’escriptor de Woody Allen és potser la seva cara més desconeguda -juntament amb la seva afició a tocar el clarinet- però escrivint Allen excel·leix potser més i tot que en el cinema, i aquí aconsegueix encertar historieta rere historieta, acumulant els triomfs que potser fa dècades que li manquen a la seva filmografia. Als seus films Allen retrata les relacions humanes amb dosis de psicoanàlisi, judaisme i jazz. Als seus relats, en canvi, Allen s’atreveix a això i molt més, i les seves històries parlen sobre pràcticament qualsevol cosa, però amb una concentració d’enginy a cada pàgina -en acudits, metàfores o descripcions de personatges- que fan molt més intensa l’experiència. |
|
 |
|
|
La novel·la intenta reprendre l’estil desenfadat de Sexo en Nueva York i omplir el buit que va deixar la sèrie, però tant ús arriba a l’abús i l’afany per parlar de sexe d’una forma graciosa i atrevida acaba per ser forçat i esgotador, de manera que es perd tota la naturalitat amb la qual s’esperava tractar el tema. De nou, es torna a caure en els tòpics gastats de sempre: dones amb diners que creuen no necessitar als homes, enveja i desconfiança entre les companyes de treball i la noia bona que deixa de ser-ho quan es despulla.
|
|
 |
|
|
En John Bayne ens presenta una novel·la apta per a tothom. Ell mateix no sap encaixar-li un gènere. En una entrevista va dir que li agradaria pensar que “és una al·legoria, una faula literària que pot ser llegida per tots els públics”. El noi del pijama de ratlles ens apropa a l’amistat que sorgeix entre en Bruno, fill d’un comandant nazi, i en Shmuel, el nen jueu. Una amistat separada per una tanca mal decorada amb filferros.
|
|
 |
|
|
Istanbul és un llibre sobre la ciutat i sobre el mateix autor. Tal com diu el subtítol – Ciutat i records -, el llibre ens intenta mostrar els diferents racons de la ciutat, des dels més turístics fins als més recòndits, alhora que ens explica els primers vint anys de vida de l’escriptor.
|
|
 |
|
|
Amb sa pinta d’estranger, de jueu errant, de pastor grec i els cabells als quatre vents, Georges Moustaki ens apropa Set contes fronterers, plens de tendresa i intenció, talment les seves cançons. Són set històries situades a cavall d’Occident i Orient, allà on va néixer el que anomenaven Jo o Joseph, que ens parlen de conflictes molt actuals però dels quals ja no recordem el rostre.
|
|
 |
|
| Ja des de la primera pàgina, Davies ens convida a entrar a dins de la novel·la d’una manera activa, ser acompanyats pels personatges principals (excel·lentment construïts, especialment el D. Ramsay i el seu amic d’infància Boyd Staunton) i també a trobar-nos pel camí (amb un pes lloable en certs casos) extraordinaris secundaris com en Magnus Eisengrim o la Mary Dempster. |
|
 |
Les belles imatges |
|
“Sempre he rodat sobre carrils. Mai no he decidit res: ni el meu matrimoni; ni el meu treball; ni la meva aventura amb Lucien: s’ha fet i s’ha desfet a pesar meu. Les coses em passen, res més.”
|
|
 |
Maquiavel en democràcia |
| Llegint a Balladur sembla que la principal preocupació del polític actual és grimpar, desfer-se dels enemics, sovint sota el mateix sostre, per tal d’escalar posicions fins a l’Olimp, o en el seu text l’Elisi. No cal centrar-se en “mantenir el poder”, com feia Maquiavel, perquè el poder és massa efímer i se’ns escaparà de les mans. La praxis política, doncs, ha perdut molt des dels prínceps medievals. |
|
 |
|
|
L’èxit d’Una veritat incòmoda ha possibilitat que l’Atac a la raó arribi a les llibreries catalanes. El nou assaig de Gore no és més que un anàlisi de la situació americana, feta per al poble americà. El lector mitjà, el qui només conegui la realitat nord-americana per la premsa, es veurà perdut en alguns dels temes que tracta l’autor, política interior que no acostuma a tenir lloc a les pàgines d’internacional i que, de no tenir la personalitat de Gore com a ploma escrivent, tampoc tindria lloc a les nostres llibreries.
|
|
 |
|
|
El viatjar infinit conté descripcions de espais coneguts per la majoria del públic, els que figuren a les guies turístiques, però també aquelles nimietats que donen forma a una ciutat, a una vila i que li donen l’olor i el color que la defineixen: tavernes suburbials, antics carrers tortuosos, llocs d’antigues tertúlies… Punts minúsculs que es dissolen en l’infinit.
|
|
Fotografia que il·lustra l’article de Paparutzi.