El cavaller de Sainte-Hermaine
El Cavaller de Sainte-Hermine
d’Alexandre Dumas
Traducció d’Imma Falcó
Barcelona: Edicions La Campana, 2007
1.189 pàgines, 29€
Alexandre Dumas, degut a les seves penúries econòmiques, sempre publicava les seves obres capítol a capítol en els diaris de l’època, sortint a la llum en forma de llibre un temps desprès. Per això aquests capítols son com son, d’una llargada establerta i amb un final amb certa intriga i suspens; ja veiem com els guionistes de la tele d’avui en dia no s’han inventat res!. Vint mesos avanç de morir, Dumas va començar a publicar El cavaller de Sainte-Hermine a Le Moniteur Universel. Degut a la magnitud del projecte no el va poder finalitzar. Possiblement per això, i al contrari que la resta de les seves obres, no només no es va arribar a publicar en format de llibre sinó que el manuscrit es va perdre. Per sort, en l’actualitat hi ha senyors com el Claude Schopp que es dediquen a estudiar fil per randa la vida i obra de l‘Alexandre i Dumas. El senyor Schopp, autèntica rata de biblioteca, en un cop de sort va trobar manuscrit perdut i inacabat i l’ha endreçat i l’ha publicat.
El cavaller de Sainte-Hermine transcorre entre el Directori i L’Imperi, o sigui en la França que va dels anys on Napoleó passa de ser Primer Consol fins uns anys després quan es coronat Emperador. La novel·la té dos personatges principals que divideixen el llibre en dues parts molt diferenciades. Napoleó és el protagonista de la primera part. En les primeres cinc-centes pàgines, Dumas ens mostra a un Napoleó Bonaparte que per una banda lluita amb les potencies estrangeres, Anglaterra, Àustria… pel domini d’Europa i per l’altra lluita amb els seus innumerables adversaris polítics: noblesa aferrada a l’Antic Règim i companys de Revolució i d’armes que no veuen be l’ascens del cors. De les dues lluites, el general surt victoriós utilitzant en uns casos la força i en altres la seva astúcia política. El cavaller de Sainte-Hermine, Hèctor pels amics, pertany al primer grup dels enemics del Bonaparte. Fill d’una antiga i noble família i convençut, almenys al començament, dels seus deures morals, escassament apareix en aquesta primera part. Com que “noblesse obligue”, el jove comte no arribarà ni a contraure núpcies amb la dona de la seva vida ja que té el deure, davant Deu i la seva família, d’ingressar en una partida de partisans pro-borbonics que lluiten per tota “la France” contra Napoleó. En poc temps, la partida serà capturada i el nostre heroi s’estarà a presó durant tres anys, salvant-se de la guillotina per ben poc.
És a la segona part quan el compte de Sainte-Hermine agafa les regnes de la narració. Salvat de la mort i de la presó pel sinistre Ministre de Policia Fouché, qui aconsella al compte que ingressi a la marina francesa com a corsari. El jove serà un mariner ras en la tripulació del capità més famós de tota França, Surcouf. A partir d’aquest moment el llibre agafa un ritme molt més trepidant. Hem deixat enrere la part d’intrigues cortesanes i ara comença el veritable llibre d’aventures. De la mà del comte anirem a les Canàries, creuarem el Cap de Bona Esperança, visitarem les Antilles, l’Índia, Birmània, Itàlia… Lluitarem contra feres salvatges, contra pirates, contra bandolers i partisans, abordarem naus angleses i fins i tot serem protagonistes de la batalla de Trafalgar -Dumas deixa anar que el seu compte va matar a l’Almirall Nèlson-. L’Hèctor, gràcies a totes les seves experiències, va canviant de mica en mica les seves idees i el seu enfrontament envers l’Emperador. I com que al final associa la seva estimada França amb el Napoleó, L’Hèctor passa a ser un dels seus principals defensors al camp de batalla. L’obra acaba sobtadament. No té un final clàssic de les novel·les del segle XIX. Però suposem que gracies a la feina i als afegits, escassos i sempre remarcats, del senyor Schopp l’obra queda força rodona.
Llegir Dumas sempre és un plaer. Ja sabem que els seus personatges son sempre meravellós: les dones bellíssimes, els homes intel·ligents, forts, generosos, valents… Fins i tot els enemics són impressionants, l’almirall Nèlson sembla un heroi de la Illada transportat al segle XIX. Napoleó és un governant íntegre, bondadós, just i si vol apropiar-se de la resta d’Europa i del món és per fer el seu bé i per portar els valors francesos a tot el món. L’Hèctor de Sainte-Hermine és el fill que tota mare voldria, l’home que tota dona desitjaria, el company que tothom voldria al seu costat i fins i tot agrada als seus enemics més aferrissats, increïble però cert.
“René (Hèctor) anava vestit com un simple mariner, només de mirar-lo Surcouf va veure que l’home que tenia al davant era d’una condició superior a la que indicaven els seus vestits…/… Va examinar la seva figura admirable i la seva barba fina i elegant; va voler veure-li les mans però va trobar que les tenia impecablement enguantades…/… en els qui els portava es podia reconèixer el gust per les coses luxoses”
Però si llegim la novel·la a distància, si ens adonem que Dumas tenia que seduir als lectors i als editors dia a dia i si llegim per gaudir, sense buscar més enllà, ens ho passarem d’allò mes bé amb El cavaller de Sainte-Hermine. Fa cent i pico d’anys no hi havia la televisió, el cinema, revistes… el coneixement del món que ara tenim i les descripcions de Dumas de les lluites, dels paisatges, de les feres, dels cortesans… feien xalar als seus lectors. Només ens tenim que posar les ulleres de veure a través del segle XIX per gaudir tant com ells.